"Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". Sic isti nostri sunt (Cosme Aguiló)

"Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia". Joan Mascaró Fornés, el guia espiritual mallorquí dels Beatles


diumenge, 31 de març de 2013

El Sant Sudari, la història d'un muntatge?



El Diumenge de Resurrecció ens ha deixat un gran misteri per a la història: el Sant Sudari, també conegut com la síndone. És el nom que rep el llençol que va cobrir el cos de Jesús. Forma part, per tant, d’una de les relíquies del cristianisme. Cal recordar que la paraula relíquia deriva del verb llatí relinquo (“deixar”) i, en l’àmbit religiós, fa referència a allò que resta del cos d’un sant i que és objecte de veneració.

Avui la Catedral de Torí (Itàlia) diu tenir el Sant Sudari autèntic. Es tracta d’un llençol de lli de 4,36 metres de llargada per 1,10 metres d’amplada que conté el rostre imprès d’un home amb barba, cabells llargs, ulls tancats i amb signes inequívocs de tortura. Aquesta relíquia recordaria el vel de Verònica, la dona que, durant el via crucis, es va treure el vel per eixugar la cara ensangonada de Jesús, aconseguint que miraculosament també hi quedàs gravada la seva imatge. El Sant Sudari hauria tengut una millor sort que no pas el vel de Verònica, que es va perdre en el curs de la història.

Tot i que no es menciona en els textos bíblics, la tradició diu que el dia de Resurrecció, a dins de la tomba, els apòstols només hi varen trobar el llençol amb què havia estat embolcallat Jesús. Des d’aquest moment, alguns estudiosos asseguren que la pista del sudari es perd per sempre més. D’altres, en canvi, s’han atrevit a reconstruir la seva història: en el segle IV es trobaria a Urfa (Edesa, Turquia), posteriorment hauria passat a Istanbul per acabar reapareixent a França en el segle XIV.

El sudari hauria arribat a França a través dels templers, els quals, al 1355, li construïren una església: la Santa Maria de Lirey. El 1453 la relíquia fou venuda al duc Lluís I de Savoia, qui va continuar exhibint-la mitjançant exposicions itinerants fins que Sixte IV va autoritzar la construcció de la Santa Capella del Sant Sudari a Chambéry. Un incendi a la capella, el 1532, va fer malbé la síndone, però la figura va salvar-se, fet que va permetre un increment del seu caràcter misteriós. El 1578, el duc Emmanuel Filibert de Savoia va traslladar el sudari a Torí perquè l’arquebisbe de Milà, Carles Borromeo, pogués venerar-la. El 1694, s’instal·lava definitivament en la catedral de Sant Joan Baptista de Torí.

Proves científiques
El Sant Sudari ha estat analitzat en múltiples ocasions. Al 1988 es desmuntaria el mite. Tres laboratoris coincidiren a afirmar que el llençol havia estat confeccionat entre 1260 i 1390. Aquesta datació coincideix de manera precisa amb la seva aparició a la França medieval. Fins i tot l’Església va haver d’acceptar els resultats d’aquestes anàlisis. Però el 2005 va aparèixer un nou informe que qüestionava la validesa dels estudis perquè s’haurien realitzat en una zona restaurada del llençol, no en una part original. I la polèmica encara avui es manté ben viva.



Però això no és tot. També existiria una relíquia complementària a la síndone. Es tracta del Sudari d’Oviedo, el mocador de lli que hauria cobert el cap de Jesús en la tomba. En aquesta relíquia, que la tradició situa a la Hispània visigòtica en el segle VII, s’hi poden observar taques de sang que els estudiosos consideren que coincideixen amb la síndone de Torí. Veritat o mentida, ho deixarem en mans d’Iker Jiménez, de Cuarto Milenio.

Mones de Pasqua, una "monada"?



Unes postres típiques d’avui Diumenge de Resurrecció són les mones de Pasqua. És un pastís que, segons la tradició, els pares regalaven els seus fills sobretot, però, demà Dilluns de Pasqua, moment en què se celebrava  que el període de dejuni i abstinència de Quaresma s’havia acabat. La Mona havia de tenir tants ous com anys tenia el nin o la nina.

Tot i que són una “monada”, les Mones no tenen res a veure amb els simis. La paraula deriva de l’àrab munna, que era un tribut en forma de “regal” que es feia per l’arrendament de terres. Aquest tribut es pagava amb coques, productes agrícoles i ous durs. De l’àrab hauria passat al llatí, on l’ofrena prengué el nom de monus.

L’existència de la mona entesa com una menja dolça pròpia del dia de Diumenge de Pasqua està documentada almenys des del segle XV. Amb tot, el seu origen podria ser molt més antic. Tradicionalment, les Mones no eren de xocolata, sinó que simplement eren un pastís amb ous durs per sobre. Els ous tenen un simbolisme especial: són sinònim de vida, de naixement. Amb els anys, els ous s’han anat substituint per figures de xocolata del tot diverses, esdevenint algunes d’elles autèntiques obres d’art.

El conill de Pasqua
Als Estats Units, els ous de Pasqua estan relacionats amb el conill. Tot i que els seus orígens són incerts, es creu que l’elecció d’aquest animal respon a la seva coneguda capacitat de procreació, de gran valor simbòlic en unes festes dedicades a la fertilitat de la terra després de l'hivern.


Des d'abans de Crist, el conill era un símbol de la fertilitat associat amb la deessa fenícia Astarté. Segons una teoria, en al·lusió a aquesta deessa, en els països anglosaxons, a la festivitat de Pasqua, se la coneix com "Easter". La tradició catòlica, però, té la seva pròpia explicació per a l’elecció del conill. Aquesta animal s’hauria trobat tancat dins el sepulcre juntament amb Jesús. En haver presenciat el miracle de la resurrecció, hauria estat elegit per donar la bona nova als nins, regalant-los ous pintats, i actualment també regalant ous de xocolata i altres llepolies. Queda clar que la imaginació és molt poderosa!!!

Noli me tangere!!!!!



Va ser Josep d’Arimatea, un home ric, qui es va fer càrrec del cos de Jesús al mont Calvari i li cercà una sepultura per allà prop. Aleshores Pons Pilat hi féu col·locar un grup de sentinelles per tal d’evitar que els seus deixebles anassin a robar el cos i fessin creure després que efectivament havia ressuscitat. La profecia, tanmateix, es complí. Al tercer dia, un àngel baixat del cel va remoure la immensa pedra que cobria la tomba i s’hi va asseure al damunt. En veure’l, els sentinelles varen quedar astorats i varen partir corrents a explicar el que havia succeït.

Més tard es varen acostar fins al sepulcre Maria Magdalena i altres dones pietoses. Allà es varen trobar amb l’enorme sorpresa que era buit. Aleshores, segons Sant Joan, se li va aparèixer Jesús. D’acord amb la traducció llatina de la Vulgata, en intentar-lo tocar, el “mestre” va dir noli me tangere (“no em toquis”), ja que encara no havia pujat al Cel. Aquesta frase ha inspirat nombroses obres d’art, com el quadre que il·lustra aquesta entrada (Tizià, 1512). Des de l’Edat Mitjana i fins a finals del segle XIX es va donar el nom de noli me tangere a qualsevol tipus d’úlcera cutània considerada com a maligna. Era tan difícil de curar que, senzillament, era millor no tocar-la...... Quines coses!!!!

dissabte, 30 de març de 2013

Però realment va ressuscitar un diumenge?

                                          Resurrecció (Rubens, 1611-12)

Avui, Diumenge de Pasqua, és el dia que l’Església Catòlica commemora la resurrecció de l’esperat fill de Déu. Aquesta efemèride, però, tal com ja passa amb el naixement de Crist, presenta problemes de cronologia històrica. Les Escriptures ens diuen que Jesús va ser crucificat un dia abans del Sàbat, el setè i últim dia de la setmana jueva dedicat al descans. La tesi més estesa és que aquest dia correspon al 3 d’abril de l’any 33 dC. Estudis científics afirmen que va ser en aquesta data quan es va produir l’eclipsi parcial de lluna que narren els Evangelis. Altres dates possibles serien el 7 d’abril de l’any 30 dC i el 30 de març de l’any 36.  Tanmateix, si realment Jesús va morir un divendres i les Escriptures diuen que ressuscità el tercer dia, no pogué ser un diumenge, sinó un dilluns. En aquesta cas, ens hem d’encomanar a la fe.

divendres, 29 de març de 2013

Endavant les atxes!!!



Sempre m’havia pensat que era un barbarisme, però no! L’expressió “endavant les atxes” és ben catalana i està relacionada amb l’època de les processons de Setmana Santa. Una atxa és un ciri gran i gruixut. Deriva del llatí facula, que és un diminutiu de fax, -cis (“torxa”). Encara que siguin paraules homònimes, la “hacha” castellana, que equival a la nostra “destral”, deriva d’una paraula francesa. La nostra “destral”, en canvi, fa referència al fet que aquest instrument era més manejable i, a diferència d’altres que requerien l’ús d'ambdues mans, només en necessitava una, en concret la dreta (dextera, en llatí).

Antigament les atxes es portaven a l’inici de les comitives funeràries. A la veu de "endavant les atxes" s'engegava o reprenia la marxa dels participants en aquestes comitives en direcció al cementeri. Avui l'expressió s'utilitza col·loquialment per indicar la voluntat de prosseguir en una acció malgrat les dificultats.  Així doncs, haurem d’estar pendents d’escoltar-la a la processó d’avui Divendres Sant. I, si no, igualment, “endavant les atxes”. Quantes coses s’aprenen per Setmana Santa! Qui ho hauria de dir!

dijous, 28 de març de 2013

Divendres Sant: la crònica etimològica d'un calvari


El Divendres Sant d’avui ens recorda la sang de Crist.


Estripar-se les vestidures
Després de ser entregat per Judes als fariseus, Jesús va ser conduït davant Caifàs, un dels summes pontífexs d’Israel. Aquest li preguntà si, tal com proclamava, era el “Fill de Déu”. En rebre una resposta afirmativa, Caifàs es va estripar les vestidures com a mostra de la seva indignació. Es tractava d’un costum que es feia quan s’escoltava una blasfèmia intolerable (<βλάπτω, “ofendre” + φημί, “dir”). Avui l’expressió “estripar-se les vestidures” es fa servir per indicar que algú s’escandalitza pel que un altre diu o fa. Després d’això, Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests el varen portar al governador romà Pons Pilat per mirar que el condemnàs a mort.

Barrabassada
Als romans no els agradava immiscir-se en les disputes internes dels pobles que dominaven, molt menys si es tractava de discussions teològiques que no entenien. És per això que Pons Pilat no veié amb bons ulls la petició de matar Jesús. Amb tot, per aplacar els ànims dels jueus, aprofità el costum que hi havia de deixar lliure un pres amb motiu de la celebració de la Pasqua jueva (la commemoració de la fugida del poble jueu d’Egipte). Llavors, el governador romà els va deixar triar entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs. Els jueus es van decantar per aquest últim i varen demanar, a més, la crucifixió del natzarè. El nom de Barrabaràs continua viu en el nostre llenguatge amb l’expressió “fer una barrabassada”, que equival a cometre una dolenteria molt gran.

Ecce homo i la rentada de mans de Pilat
Pilat encara va intentar acontentar el poble ordenant que Jesús fos sotmès a una severa flagel·lació. Un cop colpejat i coronat d’espines, el dirigent romà els el va mostrar dient ecce homo (heus aquí l’home), però la turba va continuar exigint la mort de Jesús. Avui l’expressió eccehomo és sinònim d’anar fet un nyap. En el món de l’art, un eccehomo és una representació pictòrica o escultòrica de Jesucrist coronat d’espines. Recentment, s’ha fet famós l’eccehomo que va intentar restaurar una dona de Saragossa amb aquests resultats lamentables.


Finalment Pilat claudicà per por a què la sublevació anàs a més. En prendre la decisió, va demanar un cossi d’aigua i es va rentar les mans. Segons sant Mateu, a continuació es dirigí al tumult dient: “Innocent sóc de la mort d’aquest just. Vosaltres veureu”. Avui en dia l’expressió “rentar-se’n les mans” es fa servir molt per indicar que algú es desentén d’alguna cosa o n’eludeix la responsabilitat.

Calvari, una muntanya de cranis
Jesús havia de ser crucificat al turó del Gòlgota, que en arameu significa “crani”. Segons una teoria, agafava aquest nom per ser el lloc on se solien executar els condemnats, els quals deixaven com a restes els seus cranis. Altres teories diuen que la prominència d’aquest turó recorda la forma d’un crani. Sigui com sigui, l’evangelista Mateu va traduir Gòlgota al grec com a Κρανίον τοπός (“el lloc del Crani”), que posteriorment seria traduït en llatí com a Calvarium, que deriva de l’adjectiu calvus (“calb”) per la seva similitud amb l’aspecte del crani –i d’aquí ve també calavera.

I “per més INRI”....
Un cop pujat el mont del Calvari, Pilat féu escriure a la creu de Jesús INRI, Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum (“Jesús de Natzaret, rei dels jueus”). Avui s’usa popularment l’expressió “per a més inri” com equivalent a greuge o escarniment. El camí fins al Calvari és recordat en la pràctica devota anomenada viacrucis (“cami de la creu” en llatí). Aquest camí es recordat amb catorze estacions, que solen estar representats a les esglésies amb creus, quadres o relleus escultòrics que narren cadascuna de les escenes. També hi ha viacrucis que segueixen itineraris en espais exteriors, com al Colisseu romà (en record dels màrtirs cristians que hi van ser executats abans que el cristianisme fos religió oficial de l’imperi romà). Avui, l’expressió “viacrucis” la utilitzam per referir-nos a una situació que se’ns fa llarga i feixuga.


Per què no menjam carn en Divendres Sant?
El Divendres Sant l’Església insta els seus fidels a no menjar carn. No està del tot clar el perquè d’aquest costum. Alguns diuen que és perquè la carn representa el cos de Crist crucificat. També, però, es voldria evitar el vessament de sang de qualsevol animal per recordar la del Redemptor. Aquesta abstinència també se sol seguir durant el temps previ a la Setmana Santa, la Quaresma, sobretot el Dimecres de Cendra i el primer divendres de Quaresma.

Tal com indica la seva etimologia llatina (Quadragesima dies), la Quaresma recorda els quaranta dies al desert que passà Jesús després de ser batejat per Joan Baptista i que li serviren de preparació a la vida pública. Foren quaranta dies de dejú i de lluites contra les  temptacions del dimoni, de manera que, per solidaritat, els cristians durant aquest temps litúrgic també canvien els menjars abundants per d’altres més lleugers.

Antoni Janer Torrens

Els orígens de les panades, rubiols i crespells


Tot i que es poden menjar tot l’any, aquests dies de Setmana Santa, a Mallorca és tradicional que moltes famílies es reunesquin per fer panades, crespells i rubiols. No podem tastar cap d’aquests productes gastronòmics tan nostrats sense conèixer la seva etimologia. Anem, idò, per parts.

La panada mallorquina està emparentada amb les panades jueves. Descendeixen d’un antic plat hebreu descrit al Talmud anomenat paixtida. L’ús de saïm i sobrassada de porc s’ha interpretat com una forma de cristianitzar la recepta original jueva, com va succeir amb altres productes, com l'ensaïmada, durant la conversió dels jueus al cristianisme en el segle xv. Probablement va ser un costum iniciat pels mateixos conversos, obligats com estaven a demostrar públicament que renunciaven al judaisme.

Tanmateix, l’origen comú de la panada és segurament tan antic com el del pa -de fet, panada deriva de pa. Amb diferents masses i farciments segons el lloc, la podem trobar des d’Àfrica fins a Sud-amèrica. És molt probable que nasqués de la necessitat de protegir els aliments del clima i prolongar-ne la conservació, ja que cuinant la carn molt condimentada i embolicant-la en una massa es pot mantenir més temps en bones condicions i resulta fins i tot més digestiva.

Crespells i rubiols, la gastronomia dolça
El crespell podria ser el resultat de l’evolució d’un antic pastís grec, la denominació del qual, krepis (“sola de sabata”), evocava la seva forma fina i plana. Avui se'ls sol donar forma d'estrelles, cors o dibuixos d'animals.




Els orígens dels rubiols, en canvi, podrien ser italians. Alguns es basen en el fet que hi ha un formatge anomenat robiola, de moda a la cort italiana renaixentista, o en la semblança que tenen amb els coneguts ravioli. Bon profit!!!!

dimecres, 27 de març de 2013

Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar


                                                   Última Cena (Juan de Juanes, 1562)

Avui, Dijous Sant, l'Església Catòlica commemora la celebració de l'Últim Sopar de Jesús amb els seus apòstols. En català normatiu aquest àpat també és conegut com a Última Cena -és l'únic cas en què aquesta paraula, que en un principi pot semblar un barbarisme, és correcta. Va tenir lloc el primer dia de la Pasqua jueva, festa solemne en què els  hebreus recorden la seva sortida d’Egipte sota la tutela de Moisès i del començament del seu èxode cap a la terra promesa, Canaan (Palestina). Segons algunes versions etimològiques, en hebreu Pasqua vol dir "pas, trànsit", de manera que la paraula faria referència al "pas" de l'esclavitud a la llibertat del poble jueu. Després, amb la crucifixió de Jesús, el cristianisme li hauria donat el significat de "pas" de la vida a la mort (Pasqua de Resurrecció). És curiós com en castellà a vegades es felicita el Nadal amb l'expressió "Felices Pascuas"; en aquest cas el naixement de Jesús també és considerat un "pas" important digne de celebració. Avui, "estar content com unes pasqües"  equival a sentir una gran alegria.

Abans de començar a sopar, Jesús va procedir a fer el lavatori dels peus als seus deixebles en senyal d’humilitat. Aquest fet es recorda a la missa del Dijous Sant, en què el sacerdot renta els peus a dotze fidels. Un cop asseguts a taula, Jesús els va dir que un d’ells el trairia. Tots es preguntaven a qui s’estava referint i alguns d’ells li deien: “Que per ventura seré jo?” També va fer aquesta pregunta Judes Iscariot, a qui Jesús va respondre en veu baixa: “Tu ho has dit”. Aleshores Judes va marxar, però això no va estranyar els altres perquè, com que era el qui s’encarregava de la tresoreria del grup, varen pensar que havia d’anar a fer alguna gestió -sembla que la història és caparruda: fent un salt en el temps Judes recordaria la figura d'en Bárcenas, l'extresorer del PP que ho està dinamitant tot. 

Aleshores Jesús va prendre un tros de pa, el va beneir, el va partir i el va donar als seus deixebles tot dient: “Preneu i menjau-ne tots; això és el meu cos, que serà lliurat per vosaltres; féu això en memòria meva. I després va agafar el calze amb vi i el fa fer passar a tots dient: “Beveu-ne tots, que aquesta és la meva sang, la sang de la nova aliança, que serà vessada per molts en remissió dels pecats”. Jesús instituïa així el sagrament de l’eucaristia (en grec, “acció de gràcies”), també conegut com el de la comunió. Amb ell també quedava instituïda la missa. 

                                         Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)

Etimologia de missa
El terme missa s'empra almanco des de temps de Constantí, l'emperador que al segle IV dC va legalitzar el cristianisme. És un mot pres de la fòrmula final de l'ofici religiós: Ite, missa est, que es tradueix de manera incorrecta com a "Anau-vos-ne, la missa ha acabat"). En aquest cas, però, missa és el participi femení passiu del verb mittere ("enviar") i es reflereix a l'oració que s'envia a Déu en la cerimònia. Així doncs, la traducció correcta seria "Anau-vos-ne, la nostra pregària ja ha estat enviada" -avui, l’expressió no saber de la missa la meitat és ignorar una part substancial d’una qüestió; i arribar a misses dites vol dir fer tard a una cita. 

Etimologia d'hòstia
El calze amb vi i l’hòstia de l'Últim Sopar, presents en les misses d'avui, representen, respectivament, la sang i el cos de Jesucrist. La paraula hòstia és agafada de la religió cristiana on significava "petit animal sacrificat"; deriva del verb hostire ("ferir"), que també donà paraules com "hostil" i "hostilitat". Avui l'hòstia és una neula que recorda la matzá, pa típic del judaisme fet sense llevadura. Aquesta paraula gaudeix d'un ús popular molt extens. Així, tenim expressions com "anar a tota hòstia" (anar molt de pressa), "estar de mala hòstia" (estar de mal humor), "ser l'hòstia" (ser d'allò que no hi ha, en sentit positiu o negatiu), "repartir hòsties" (apallissar algú) o "fotre's una hòstia" (caure o donar-se un bon cop).

A l'Últim Sopar Jesús també va instituir un sagrament nou, el de l'amor: "que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat". Després d'haver estat delatat pel seu mestre, Judes va anar a negociar amb els fariseus el preu de la seva traïció, que va quedar fixat en trenta monedes de plata. En acabar el sopar, Jesús i els seus deixebles s’anaren a dormir a l’hort de Getsemaní, als afores de Jerusalem. Allà Jesús sentí por pel que li venia a sobre. Del seu cos va començar a sortir una suor que era com de gotes de sang. Finalment fou capturat per una munió de gent guiada per Judes, el qual féu el senyal convingut (un bes) perquè els seus detractors els reconeguessin. Els altres apòstols, sense èxit, varen intentar impedir que se l’enduguessin.

Antoni Janer Torrens

dimarts, 26 de març de 2013

Quants idiomes pot arribar a parlar una persona?

Aquí teniu un interessant article sobre quants idiomes pot arribar a parlar una persona. I aquí teniu un vídeo d'un cas sorprenent de persona poliglota. És Richard Simcott, un jove britànic que parla fins a setze idiomes, català inclòs. És sorprenent com va canviant d'un idioma a un altre. Quina enveja!!!! Va ser el gran lingüista alemany Edward Sapir (1884-1939) qui va dir que tota llengua és un monument a la intel·ligència humana.


 

diumenge, 24 de març de 2013

L'origen de les estacions

Ara que ja ha arribat la primavera és un bon moment per fer una mica d'etimologia dels noms de les estacions.

                                  "Al·legoria de la Primavera" de Botticelli (1481)

En la mitologia clàssica, les Hores no tenien el significat actual. Eren tres deesses, filles de Zeus i la titànida Temis, que controlaven el cicle de les estacions. Els seus noms en grec, Tal·lo, Auxo i Carpo, evocaven les idees de brotar, créixer i fructificar, respectivament. Com a filles de Temis (la Justícia), les Hores també eren divinitats de l’ordre, assegurant l’equilibri social. Una de les Hores més famoses és la que surt al quadre El naixement de Venus (1425), de Botticelli. És la que encarna la Primavera, la qual espera la deessa de l’amor a la platja per cobrir-la amb una manta amb motius florals. Amb el temps les Hores al·ludiren a les nostres unitats de temps, de manera que hagueren d’ampliar el seu nombre.

Va ser un grec del segle II aC, Hiparc de Nicea, qui va inventar el sistema de 24 hores d’igual durada. La troballa, que tanmateix no seria adoptada fins al segle XIV amb la generalització del rellotge mecànic, fou fruit de les seves investigacions astronòmiques. I és que Hiparc també va ser el primer a calcular amb precisió la durada de l’any solar en 365 dies i 6 hores. 

A Grècia els rellotges de sol reberen el nom de scaphe (“bol”) a imitació dels que havia ideat al segle IV aC l’astrònom i matemàtic babilònic Berosus. Consistia en un bloc de pedra buidat en forma semiesfèrica que pretenia reproduir la volta del firmament i representar-hi els moviments que s’hi produïen. El pal que mesurava les ombres fou conegut com a gnòmon (“vareta”), que originaria la gnomònica, l’art de construir rellotges de sol. A part de l’scaphe, en grec, els primers instruments per mesurar el temps també es conegueren com a horologium (“indicador d’hores”), d’on deriva el nostre terme rellotge –en italià la paraula orologio és més fidel a la seva etimologia. 


Etimologia de les estacions
Els noms de les nostres estacions tenen una història etimològica curiosa. De les tres estacions en què dividien l’any, els romans consideraven que la primavera era la més important segurament pel fet que la seva arribada suposa un esclat de vida al món animal i vegetal. És per això que li atorgaren el privilegi de ser la primera estació de l’any. No debades, abans de la reforma empresa per Juli Cèsar al 45 aC, el calendari començava amb el mes de març, dedicat a Mart (déu de la guerra), ja que el bon temps convidava a fer la guerra. Cal no oblidar tampoc que el primer signe del zodíac és Àries, que comença al març.

La importància que els romans donaren a la primavera es reflectí, en llatí vulgar, en forma de redundància: al mot ver -que ja vol dir “primavera” i que alguns fan derivar de vis (“força”) en al·lusió al creixement que suposa aquesta estació- s’hi afegí primum, és a dir que etimològicament primavera vol dir “principi de primavera”. El final de la primavera fou conegut com a veranum tempus, que en castellà donaria “verano”. En canvi, el nostre “estiu” vendria de l'època de més calor del veranum tempus, l'aestiva, paraula relacionada amb una arrel indoeuropea que conté la idea d’encendre -el primum ver, inicialment neutre, passà al gènere femení per influència del femení aestas - en francès tenim "été", en italià "estate" i en castellà també hi ha l'expressió "época estival" en al·lusió a l'època de calor més sufocant del "verano".


Primavera (Alcimboldo, 1563)                  Estiu (Alcimboldo, 1572)

Després del primum ver i del veranum tempus, hi havia l’hibernum tempus, que donaria el nostre “hivern” i el castellà “invierno”. L’origen clàssic d’aquestes tres estacions estaria en el mite de Persèfone. Posteriorment en català sorgiria l’estació de la tardor, derivada de l’adjectiu tardus (“tardà”). La raó d’aquesta designació podria estar en el fet que és en aquesta època quan es recullen les darreres collites de fruita -és curiós que, en el llenguatge popular, a la tardor se l'anomena també "primavera d'hivern". El castellà “otoño” derivaria del llatí autumnus i aquest per ventura del verb augeo (“incrementar”), de manera que podria remetre a la idea que amb aquesta estació la vegetació arriba a la seva plenitud.


Tardor (Alcimboldo, 1572)                Hivern (Alcimboldo, 1572)

Així doncs, a l'antiguitat hi havia només tres estacions. Abans, però, que es convertissin definitivament en quatre n'hi hagué cinc. Al capítol 53 de la segona part d' El Quijote (segle XVII) trobam la següent enumeració: "la primavera sigue al verano, el verano al estío, el estío al otoño, y el otoño al invierno, y el invierno a la primavera, y así torna a andarse el tiempo con esta rueda continua; sola la vida humana corre a su fin ligera más que el tiempo, sin esperar renovarse si no es en la otra, que no tiene términos que la limiten’’.

Com si fossin estacions de tren, les estacions de l’any estan relacionades amb els llocs per on es va aturant la Terra en el seu recorregut anual al voltant del Sol. En cadascuna d’aquestes posicions, la Terra rebrà llum i calor solar de diferent forma. Així és com cada estació dura aproximadament tres mesos i suposa canvis de temperatura, de clima i de períodes de llum solar. A causa de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra, aquests fenòmens no es produeixen al mateix temps a l’hemisferi Nord (Boreal) que a l’hemisferi Sud (Austral), sinó de forma invertida: quan en un hemisferi és hivern, a l’altre és estiu; quan en un és primavera, a l’altre és tardor.




A l'hemisferi nord, els dies que arriba la primavera o la tardor reben el nom d'equinocci. La paraula està composta del llatí aequus (“igual”) i de nox, noctis (“nit”) i indica que es tracta d'un fenomen en què el dia i la nit tenen la mateixa durada en tots els punts de la Terra. L'equinocci de primavera es produeix quan el Sol passa pel primer punt d'Àries, cap al dia 20 o 21 de març. I l'equinocci de tardor, quan el Sol passa pel primer punt de Balança, cap al dia 22 o 23 de setembre.

Els dies que arriba l'estiu o l'hivern reben el nom de solstici. La paraula conté ètims els llatins sol i status -participi de stare (“estar dret, aguantar-se”)- i significa literalment “quan el sol està estàtic”. Es tracta, tanmateix, d'una aparent detenció, ja que el Sol no s'atura en la seva trajectòria al voltant del Sol. El solstici d'estiu es produeix quan el Sol passa pel primer punt de Càncer, cap al 21 o 22 de juny, que és el dia més llarg de l'any. I el solstici d'hivern té lloc quan el Sol passa pel primer punt de Capriconr, cap al 21 o 22 de desembre, que és el dia més curt de l'any.

Als Estats Units l'inici de la primavera ve marcada per un mamífer., la marmota. Aquí teniu informació sobre la curiosa història del dia de la marmota.

Antoni Janer Torrens



"Al Cèsar el que és del Cèsar..."




Avui en dia un fariseu és sinònim de persona hipòcrita. Dins el si del judaisme, els fariseus foren els principals detractors de Jesús. No podien consentir la interpretació lliure que el natzarè feia de la seva religió. Per exemple, veien amb mals ulls que Jesús es dedicàs a curar malalts en dissabte, que és el dia del descans per als hebreus. Aquesta va ser, de fet, la primera raó que varen esgrimir els fariseus per acusar-lo davant els sacerdots israelites.  Per confirmar les seves sospites li varen preparar un parany. El Nou Testament ens diu que un dia li preguntaren si era lícit pagar impostos a Roma. La pregunta tenia trampa: si Jesús responia negativament, l’entregarien com a rebel al governador romà a Judea, Pons Pilat; si ho feia en sentit afirmatiu, el denunciarien al poble com a amic dels romans. 

El de Natzaret, tanmateix, va demanar veure una moneda. “De qui és aquesta imatge i aquesta inscripció?”, preguntà. En saber que l'efígia pertanyia a Cèsar Octavi August, es mostrà així de contundent: “Donau al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” (Reddite ergo quæ sunt Cæsari, et quæ sunt Dei, Deo). Avui aquesta expressió es fa servir per indicar que cal donar a cadascú allò que li pertoca. Després d'aquest episodi els fariseus subornarien l’apòstol Judes Iscariot amb trenta monedes de plata perquè els fes entrega del seu mestre. La traïció es consumà a l’hort de Getsemaní amb el conegut bes de Judes –aquesta expressió avui s’utilitza en al·lusió a actes d’afecte o afalacs enganyosos. Tanmateix, Judes no pogué amb el pes de la seva mala consciència. Ple de remordiments, es va penjar. Així, el seu nom va quedar així lligat al de la traïció, tal com reflecteix avui la frase ser un Judes.


La caiguda de l'imperi romà



No us podeu perdre aquesta obra de teatre d'una companyia mallorquina: La caiguda de l'imperi romà. És excel·lent i no entec per què té tan poca difusió. És una reflexió sobre l'actual sagnant crisi que ho està arrasant tot. Així ho sintetitza la sinopsi de l'obra: Som com els bàrbars que derrotaren l'Imperi Romà? La vida ens converteix en salvatges? Hem d'entrar a la roda paranoica de l'existència per sobreviure? Paga la pena sobreviure per morir un poc cada dia? Però en aquesta història no tot el que sembla ser, és. Aquí teniu més informació de l'obra.

dissabte, 23 de març de 2013

Jueus i romans, l'origen d'un estigma


Ara que arriba la Setmana Santa és un bon moment per recordar l’origen de l’antisemitisme. I és que la mala fama que persegueix els jueus arranca amb la mort de Jesús de Natzaret. 


El poble jueu, amb 4.000 anys d’història, és un dels pobles més antics del món. La seva mala fama arranca en temps de Jesús de Natzaret, un jueu que fou mort pels seus propis compatriotes que no el consideraven l’autèntic Messies. Això féu que a partir del segle IV els pares de l’Església presentassin el judaisme no com una religió afí, sinó com una secta que havia perpetrat el major dels delictes, el deïcidi.

L’antisemitisme és l’animadversió envers els jueus, considerats els descendents de Sem, un dels tres fills que tingué Noè després del diluvi universal. El terme fou encunyat al segle XIX pel polític alemany Wilhelm Marr per emparar una ideologia que propugna la inferioritat i malignitat dels jueus. El nom d’aquest col·lectiu deriva de Judà, quart fill de Jacob -nét d’Abraham- i cap de la tribu més poderosa i hegemònica de les dotze d’Israel.

Els jueus també foren coneguts amb dos noms més: israelites i hebreus. El primer ret homenatge al patriarca Jacob, el qual havia estat rebatejat com a Israel (“fort contra Déu”) per un àngel que quedà admirat de la seva força després d’haver lluitat amb ell durant tota una nit. El segon nom prové de la paraula aramea –la llengua, juntament amb l’hebreu, de l’Antic Testament- ´ibhri, que volia dir “el de l’altre part del riu”, donat que així fou com les tribus pròximes a la regió de Judea anomenaren als seus veïnats hebreus acabats d’arribar.

L’ocupació romana
Segons el judaisme, el poble d’Israel havia estat elegit per Iahvè (Déu) per preparar l’arribada del redemptor, el Messies hebreu identificat amb el Crist grec (“l’ungit”). La tradició diu que l’estirp israelita descendia d’Abraham, el gran patriarca bíblic originari d’Ur (Mesopotàmia) –Iahvè li va prometre una gran descendència: “Faré de tu un gran poble i et beneiré”.

Després d’haver-se establert a la terra promesa, Canaan -situada entre el riu Jordà i el mar Mediterrani-, els hebreus hagueren de marxar a Egipte per culpa de la fam. Allà, durant 400 anys, patiren l’esclavitud en mans dels seus faraons. Al segle XIII aC, però, sota la tutela de Moisès, van iniciar un èxode de quaranta anys pel desert que els va conduir de bell nou a Canaan –avui l’expressió la travessia del desert fa referència a un camí ple de dificultats. Aquest territori viuria la seva major època d’esplendor política, militar i cultural al segle XI aC, sota el regnat de David. Després cauria en mans d’altres potències veïnes.

Al segle II aC els jueus aconseguiren alliberar-se del domini hel·lènic de la dinastia dels selèucides, fundada per un dels generals d’Alexandre Magne. La seva independència, amb tot, els duraria ben poc. Al 63 aC, arran de la campanya oriental del general Pompeu, Canaan es va convertir en província satèl·lit de Roma amb el nom de Judea –no seria fins al segle II dC, amb l’emperador Adrià, que adoptaria el nom de Palestina, en honor als filisteus (pelishtim), considerats pels romans com els enemics històrics dels hebreus. 

Tot i que Judea continuava conservant la seva independència, de iure estava subjecta a l’autoritat romana. Es tractava d’una situació molt incòmode per a molts jueus. L’any 39 dC, l’emperador Cal·lígula, que es considerava un déu, ja els va provocar quan va pretendre col·locar una escultura seva al temple de Jerusalem. Les tensions s’incrementarien sobretot l’any 66, quan Neró va ordenar confiscar els seus tresors. Aleshores l’emperador va confiar al general Vespasià la difícil missió de sotmetre els jueus. L’any 68 ja havia ocupat la major part de Judea, però li mancava Jerusalem. Aquesta caigué  l’any 70 a mans de Tit, fill de Vespasià.

L’ocupació de Jerusalem va provocar la primera diàspora (“fugida” en grec) important del poble jueu per diferents racons de l’imperi. Amb el temps, es creà la llegenda que, a causa del deïcidi, els hebreus havien estat condemnats a vagar eternament –havien estat els mateixos jueus qui conduïren un compatriota seu, Jesús, a la creu acusant-lo de blasfèmia. El seu ferri monoteisme –una aberració per al politeisme hel·lenístic- i el seu permanent esperit de revolta alimentaren tot tipus de rumors: que havien estat expulsats d’Egipte per propagar la lepra, que adoraven un cap d’ase... Tot això, deformat i ampliat, fou difós per diversos autors de l’època fins a crear una opinió que esdevingué la llavor de l’antisemitisme.

Jueus, caps de turc
Durant l’edat mitjana, els jueus es convertiren en el cap de turc de nombrosos problemes que els governants no sabien resoldre. Una sèrie llarga de prohibicions –com no poder ser soldats, ni advocats, ni agricultors- conduí a la seva marginació social i a l’especialització laboral. Per això, la major part de les comunitats hebrees estava formada per comerciants i professionals com artesans i metges, però també per recaptadors d’impostos i prestamistes, donada la condemna moral que pesava sobre els cristians que practicaven la usura.  Solien viure en zones aïllades anomenades calls, paraula derivada de l’hebreu qahál (“assemblea”) –posteriorment serien coneguts com a guetos (“fàbrica de ferro”), que era el nom en italià que rebé el barri de Venècia on al segle XVI foren confinats els jueus i que es convertí en el call més important d’Europa.

Més d’una vegada, alguns deutors aprofitaven els esclats de violència contra els jueus    –si és que no els provocaven- per eliminar incòmodes creditors. A partir del segle XIII foren fàcils d’identificar, donat que se’ls obligà a dur signes distintius a la roba, com un cercle groc o un capell en forma de con. A mitjan segle XIV la mortaldat de la pesta negra oferí nous arguments als enemics dels jueus, els quals foren acusats d’enverinar les aigües per acabar amb els cristians. Això va provocar la seva expulsió definitiva de França el 1394, tal com havia ocorregut a Anglaterra un segle abans.

Els que es quedaren se’ls obligà a convertir-se al cristianisme. Tanmateix, però, seguirien essent objecte de sospita. A Mallorca els descendents d’aquests jueus conversos rebrien el nom de xuetes. Es tractava d’un apel·latiu que al·ludia al costum que tenien de menjar aliments prohibits a la seva religió, com la xulla de porc, per demostrar davant tothom que eren cristians. El terme, però, també podria derivar del mot xuetó, que alhora probablement ve de “juetó”, petit jueu.

En època contemporània, el racisme s’acarnissà especialment amb els jueus, considerats, com els negres, d’una raça inferior. La tensió s’atià al 1855 amb l’obra Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, del diplomàtic francès Gobineau. Els seus postulats serviren posteriorment al nazisme per justificar les seves polítiques de segregació i d’eugenèsia. Abans, però, de l’holocaust nazi, ja al segle XIX els jueus de Rússia patirien ferotges persecucions i matances en el que es conegué com a “pogroms”. I al 1894 la França de la III República protagonitzaria el cas d’antisemitisme més escandalós: l’affaire Dreyfus.

La creació de l’estat d’Israel

Tota aquesta animadversió creixent envers els hebreus originà a la segona meitat del segle XIX el naixement del sionisme, una doctrina que propugnava el seu retorn a Sió (Jerusalem). Així, a poc a poc s’inicià el degoteig de sionistes cap a Palestina, que aleshores formava part de l’imperi otomà. Allà establiren granges col·lectives (kibutzs) i fundaren la ciutat de Tel Aviv. 


El 1948, després de la Segona Guerra Mundial –on varen morir sis milions de jueus-, es va crear l’estat d’Israel d’acord amb un pla traçat per les Nacions Unides. Això va intensificar el retorn dels jueus a la pàtria dels seus avantpassats i va originar el sagnant i perpetu conflicte amb els palestins, els àrabs que al llarg dels segles havien anat fent seus aquells territoris. Les insurreccions àrabs contra el territoris ocupats pels jueus (especialment Cisjordània i la Franja de Gaza) reben el nom d’intifades –de moment, n’hi ha hagut dues, la del 1987 i la del 2000.




Antoni Janer Torrens

http://www.tv3.cat/videos/4555651/Lestigma

dissabte, 16 de març de 2013

El nepotisme i els papes

Dimecres passat sortí del conclave de la Capella Sixtina el nou papa Francesc. Segons informacions publicades, la seva elecció hauria comptat amb un gran consens -90 vots dels 114 cardenals. Segurament, però, la cerimònia de la fumata blanca fou fruit de moltes intrigues, i no precisament propiciades per l'Esperit Sant. Antigament el conclave era el lloc on els diferents cardenals papables feien ostentació de les seves influències. I aquestes influències solien venir marcades per la sang. És el que es coneix com a nepotisme, la concessió de càrrecs de confiança a parents.

Avui ens escandalitzam d'aquesta pràctica tan estesa en la nostra política. Es tracta, però, d'una herència d’una de les etapes més corruptes del Vaticà, quan a partir de finals de l’edat mitjana molts papes col·locaven en alts llocs de la cúria romana els seus nebots (nepos en llatí), que en realitat eren fills seus il·legítims. D’aquesta manera, s’asseguraven tenir un major control dels assumptes interns de la Santa Seu.

Un dels casos més clamorosos de nepotisme fou protagonitzat per la dinastia papal dels Bòrgia, d’origen valencià. Els nombrosos parents que aconseguí col·locar a la cort pontifícia el primer d’ells, Calixt III (1455-1458), foren coneguts a Roma com els catalani. Precisament un nebot seu també arribaria a ser papa amb el nom d’Alexandre VI (1492-1503). D’ell, es diu que va tenir descendència amb la seva pròpia filla Lucrècia. A pesar de la seva fama de depravat, Alexandre VI és considerat com un dels grans papes del Renaixement. S’enfrontà a les potències més importants i a la noblesa italiana per refermar el poder dels Estats Pontificis, nascuts al segle VIII de la mà del rei dels francs Pipí el Breu i del seu fill Carlemany. 

Després del pontificat dels Bòrgia, hi hauria una altra dinastia, la dels poderosos Medici de Florència, que arribà a tenir fins a quatre papes: Lleó X (1513-1521), Climent VII (1523-1534), Pius IV (1559-1565) i Lleó XI (1605). El nepotisme a la cúria romana s’acabaria per decret al segle XVIII. A la nostra societat, però, encara es troba present. De moment, no hi ha cap llei que hagi eradicat aquesta forma de corrupció que tant de mal fa a l'ideal de la democràcia, la meritocràcia.


divendres, 15 de març de 2013

15 de març, un dia maleït per la història

Un 15 de març de fa molt d'anys va morir el gran general romà Juli Cèsar. Aquest dia, en el calendari romà, correspon als idus de març. Aquí teniu la seva curiosa història.

dimecres, 13 de març de 2013

Es compleix la profecia del papa negre

Després d'haver comprovat que, tal com pronosticaren els maies, el món no s'acabava el passat mes de desembre, ara ens toca lidiar amb una altra profecia, aquesta vegada de Nostradamus: la fi del món amb l'arribada d'un papa negre. El nou papa Francesc I no és negre de color, però els jesuïtes, l'ordre d'on procedeix, són coneguts com a "negres" a causa de la seva túnica negra. Vol dir això que ara sí ens ha arribat l'hora de la veritat? Per a més informació mirau aquest link.

Bocatti di Cardinali




Des d’ahir 115 cardenals es troben reunits a la Capella Sixtina per triar el nou papa. Si hem de fer cas a la seva etimologia, la seva funció és fonamental en aquesta tasca. Cardenal ve del llatí cardo, -inis, que significa “eix, punt decisiu” –en l’urbanisme romà el Cardo era el carrer principal que travessava la ciutat de nord a sud, mentre que el Decumanus ho feia d’est a oest; i aquestes quatre direccions componen els "punts cardinals". 

Els nostres clergues papables vesteixen de vermell per demostrar que estan disposats a “vessar la seva sang” en defensa de la seva fe. Antigament, però, vestien el color porpra. Es tractava d’un tint car d’obtenir i, per tant, símbol de distinció. És per això que, tot i que ara ja no el vesteixen, els cardenals encara són coneguts com a “purpurats”.

Durant els dies que duri el conclave, als cardenals no els faltarà de res. Hem de suposar que el que menjaran a la residència adjunta a la Capella Sixtina serà bocatti di Cardinali. Però, segons una versió del tot pintoresca, aquesta expressió no ve dels nostres purpurats, sinó de la famosa actriu italiana Claudia Cardinale. L’expressió original ens ha arribat  tergiversada amb bocatti, bocatti o fins i tot bocato, però cap d’aquests termes no és italià. La paraula italiana per a mossegada és boccone. Sembla que apareix escrita per primera vegada al 1982 en un llibre que publicà el perruquer de l’actriu, Luca Cagliatti, sobre anècdotes dels anys que treballà amb ella. Una d’elles parla del costum que tenia Cardinale d’aturar constantment els rodatges per fer petites picades d’entrepans i canapès. Com que es tractava de piscolabis molt deliciosos el nom de l’actriu s’acabaria associat a qualsevol àpat suculent. L’expressió, amb tot, també podria fer referència a la bona presència física de Cardinale. 

Per alguns, aquestes versions etimològiques topen amb l'inconveninet que la interjecció bocatti di Cardinali era ja prou extesa entre la població molt abans del 1982, any de la publicació del llibre de Luca Cagliatti. Però, com resa la màxima periodística. “No deixis que la realitat t’espenyi una bona notícia". O, com diuen en italià E se non è vero, è ben trovato! (“Encara que no sigui veritat, ben trobat és!”).

dimarts, 12 de març de 2013

L'optimisme com a motor de la vida

Aquest passat cap de setmana el programa Redes de RTVE va dedicar un programa a l'optisme. Entrevistà Mark Stevenson, un divulgador britànic impulsor d'una xarxa mundial coneguda com La lliga dels optimistes, l'objectiu de la qual és promoure una visió positiva de la vida. L'entrevista és extraordinària i aporta grans idees en benefici d'un món millor. És molt interessant la reflexió que fa sobre la nostra casta política. Diu que quan dos enginyers es troben s'abracen perquè saben que els coneixements d'ambdós seran de gran profit per a la construcció del millor pont possible. En canvi, quan dos polítics es troben es donen l'esquena, perquè s'aferren a la seva ideologia, la qual els impedeix veure l'altra meitat de l'univers. Amb aquest estancament mental, són incapaços de cercar el bé comú, la millor solució per a la societat. I crec que això és precisament el nostre gran drama.

Jo ja no vull partits polítics, vull gent competent, amb criteri i amb mentalitat oberta que lluiti per un món millor. Com diu Stevenson, "si vols salvar el món, pensa com un enginyer, que es basa en l'evidència". En aquest sentit, Stevenson defensa "el sexe entre les idees", hem de voler compartir idees per tirar endavant. El divulgador britànic també parla d'un concepte nou: la procrastinació -ve dels ètims llatins pro ("cap a, en favor de") i de cras ("demà"). És quan la peresa ens fa aplaçar el moment de començar una tasca. Aquest fenòmen, que pateix un 24% de la població, ens impedeix progressar. Aquí teniu el vídeo del programa Redes que no us podeu perdre.


Orígens dels títols i les insígnies papals


Reproducció parcial d'un article de Lluís Busquets publicat al Diari de Girona.

El títol original del papa és el de bisbe (επίσκοπος ='vigilant') de Roma, testimoniat des del segle II. La paraula papa prové del terme grec πάππας que significa “pare”, mot usat per designar els bisbes de l’Àsia Menor primer i, després, a tots els bisbes, en especial els metropolitans i els de diòcesis de gran importància. La primera vegada que s’empra aquesta expressió per al bisbe de Roma  és en una carta de Cirici de finals  del segle IV i només a partir del segle VI es va anar restringint al bisbe de Roma. Caldrà esperar al segle XI, exactament al 1076, quan Gregori VII el va exigir per a l’ús exclusiu del bisbe romà i dels seus successors, afegint-hi el qualificatiu de Sant (Papa Sant o Sant Pare). Avui hi ha una elucubració afegida: PAPA seria l’acrònim llatí de Petri Apostoli Potestatem Accipiens (“El qui accepta la potestat de Pere Apòstol”). Com diuen els italians: Se non é vero, è ben trovato (“encara que no és veritat, ben trobat és!”)

Pontífex i vicari
Quan l’emperador Constantí canvià la seu del govern de Roma a Constantinoble l'any 330, el bisbe de Roma  omplí, en realitat, el buit de poder a Occident i va començar d’assumir aleshores el títol pagà imperial de Pontífex Màxim de l'Església. En l'antiguitat romana,  el “pontífex” ('fer el pont') era el funcionari que tenia cura del pont amb barcasses sobre el riu Tíber; després arribà a ser un càrrec sacerdotal de l'Imperi (“fer el pont” s’entenia entre els déu i la humanitat), el qual va ser assumit pels emperadors a partir d'August. Quan l’emperador Gracià el Jove (359-383) hi renunciï, el bisbe de Roma n’assumirà el títol en exclusiva. No deixa de ser paradoxal que el títol passés del paganisme al catolicisme. Al segle XIII el papa Innocenci III (1198-1216) s’afegiria un nou títol: Vicari de Crist. Aquesta paraula, que significa “suplent”, deriva del llatí vicis (“intercanvi”), mot que trobam en paraules com "vicepresident" o "vicissitud".

Altres títols papals
D'altres títols, a banda de Sobirà de l'Estat de la Ciutat del Vaticà (cosa que li permet ser rebut com a Cap d'Estat arreu)  han estat Successor del Príncep dels Apòstols, Príncep dels Bisbes, Pastor del ramat de Crist o Patriarca d'Occident (títol al qual Benet XVI renuncià el 2006). Més fortuna ha fet el  títol de  Servus Servorum Dei (“Servent dels servents de Déu”), el qual provindria de Gregori el Gran, que s’atribuí a si mateix un títol humil no pas per ganes sinó per contrastar-lo  amb el de Bisbe universal que s'atorgava el Patriarca de Constantinoble.

Insígnies papals
El barret papal, conegut com a tiara papal, barret petit (solideu), l'anell del Pescador, cadira o soli papal, mantell o pal·li papal, creu papal (bastó coronat amb un crucifix), escut papal.

Esquema de la indumentària papal

dilluns, 4 de març de 2013

Inventant paraules noves

La llengua no és una cosa estàtica, sinó una realitat que s'adapta als nous temps. Prova d'això és el nou diccionari que ha publicat Mario Coll, fill de l'il·lustre humorista José Luis Coll. Ara, amb l'actual panorama, tenim paraules com "caputalismo" en lloc de "capitalismo"; "chorizonte" en lloc de "horizonte" per la quantitat de xoriços que ens envolten; o "calumnistes" en lloc de "columnistes" per la quantitat de periodistes -o millor dit, comissaris polítics- que escriuen articles d'opinió -o millor dit, de difamació. Jo tenc unes quantes propostes per al DiccioMario. En lloc de democràcia hauríem de parlar de "idiocràcia" (govern dels "idiotes") o de "mediocricràcia" (govern dels "mediocres") en contraposició amb meritocràcia (govern de persones que tenen mèrits per ocupar un lloc). I una que m'agrada molt: "analfabèstia" en lloc d'analfabet, en al·lusió a aquelles persones que bravegen de la seva ignorància en un gest de menypreu absolut envers el coneixement.  Aquí teniu l'entrevista de Mario Coll al programa La Ventana de la Ser amb Carles Francino.


Fumata Blanca, la història del fum del consens papal

D'aquí poc se celebrarà a la Capella Sixtina el conclave d'on haurà de sortir el nou Papa. Si voleu conèixer l'apassionant litúrgia que seguirà aquesta cerimònia, aquí teniu l'article al respecte que m'acaben de publicar a l'edició digital de la revista Sàpiens.