"Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". Sic isti nostri sunt (Cosme Aguiló)

"Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia". Joan Mascaró Fornés, el guia espiritual mallorquí dels Beatles


dimecres, 27 novembre de 2013

Monedes admonitòries






 Les monedes porten gravades en la seva etimologia una advertència. En tenir-les a les mans, és com si ens diguessin: compte amb què em gastau! Vegem, doncs, a què ve aquesta reflexió.  Al món romà, la deessa Juno era coneguda amb el sobrenom de Moneta (“la que avisa”). La dona de Júpiter s’havia guanyat aquest apel·latiu arran d’un fet històric: la invasió que patí Roma per part dels gals a finals del segle IV aC. En el curs d’aquesta guerra, les oques sagrades del santuari de la deessa aconseguiren avortar, amb els seus crits, un intent d’atac nocturn dels gals. Això va fer que l’historiador Livi Andronic (segle III aC) conferís a la deessa el sobrenom de Moneta, que és un participi de verb moneo (“avisar”).

La paraula moneda, però, referida a l’objecte pecuniari amaga una altra història. A finals del segle III aC, durant la guerra que enfrontà Roma amb Pirros, rei de l’Epir, en una situació de manca de diners, els romans varen demanar consell a Juno. Aquesta els respongué que mai no els mancaria diners per guerrejar si emprenien guerres justes. Agraït per tan bon consell, el poble romà decidí instal·lar en aquest temple una seca, un taller d’encunyació de monedes. Conseqüència d’això va ser que amb el temps el sobrenom moneta acabà per aplicar-se als objectes que s’hi fabricaven.

Monitors monstruosos
El verb llatí moneo conté l’arrel indoeuropea *men- que inclou la idea de pensar i que també trobam en paraules com ment, dement, vehement (+ve, “fora  de”), comentar, mentir, activament, feliçment, commemorar, rememorar o Minerva, la deessa romana del pensament.

Si tornam a moneo, tornam a trobar un altre reguitzell de derivats: premonició, amonestar, admonició, monument (no debades, és una escultura que ens recorda, “avisa” d’algun fet històric) o monstre. Curiosament, aquesta darrera paraula és d’origen religiós. En llatí, monstrum significava “senyal d’advertència”. Feia referència a un prodigi dels déus que advertia sobre alguna cosa. Amb el temps, es considerà que aquells fills nascuts amb deformacions eren monstres, perquè eren càstigs, senyals dels déus.

Entrada a un teatre romà, Sir Lawrence Alma (1866)
De moneo també tenim la paraula monitor. A l’antiga Roma, un monitor era l’esclau que acompanyava l’amo quan sortia al carrer. Aleshores es col·locava al seu darrere i li anava recordant el nom de les persones amb qui s’anava trobant i alguna dada rellevant sobre la seva vida. Durant les campanyes electorals, els esclaus que feien aquesta funció amb els candidats rebien el nom de nomenclàtors (nomen, “nom” + calo, “anomenar”) –avui la paraula nomenclàtor ha passat a significar un catàleg de noms específics d’una ciència o art. A l’antiga Roma, un monitor també podia ser la persona que solia col·locar-se prop del faristol dels oradors i, en cas que aquests, quedassin en blanc, els ajudaven a reprendre el fil –avui la paraula monitor al·ludeix a un assistent personal o a un dispositiu que permet observar l’estat d’un sistema.

Antoni Janer Torrens

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada