"Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". Sic isti nostri sunt (Cosme Aguiló)

"Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia". Joan Mascaró Fornés, el guia espiritual mallorquí dels Beatles


dijous, 21 novembre de 2013

Etimologies "inaugurals"



Ròmul i Rem trobats pel pastor Faustulus (Rubens, 1616)
La història de Roma arranca amb un drama familiar. La tradició diu que, quatre segles després que Ascani, fill de l’heroi troià Eneas, fundàs Alba Longa, aquesta ciutat del centre de la península itàlica passà a ser governada per un rei, Procas Silvius, que tenia dos fills, Numitor i Amuli. Numitor, el més gran, era de naturalesa pacífica, mentre que el seu germà petit Amuli era cruel i despietat. En morir el patriarca, Amuli, cobdiciós de poder, prengué el tron al seu germà i l’expulsà amb la seva esposa i els seus fills. Tot i que Amuli sabia que el seu germà no faria res per recuperar la corona, no estava tan segur del seus descendents, de manera que els féu matar a tots, excepte la jove Rea Sílvia. Aquesta se salvà gràcies a les súpliques de Numitor i fou nomenada sacerdotessa de Vesta, deessa del foc sagrat.

Per exercir el seu càrrec, Rea Sílvia havia de mantenir-se verge. El déu Mart, però, va enamorar-se d’ella. D’aquesta unió naixeren els bessons Ròmul i Rem. En assabentar-se’n, Amuli es va enfurismar i ordenà que els nadons fossin abandonats al Tíber dins un cistell que, tanmateix, acabaria recalant a una vorera del riu. Allà, els crits dels infants varen atreure l’atenció d’una lloba, que va córrer a alletar-los. Finalment foren recollits per un pastor, qui els crià amb la seva dona com si fossin fills seus.

Ròmul i Rem i la lloba, símbols de Roma
 Un cop arribats a l’edat adulta, Ròmul i Rem, sabedors del seu origen, aplegaren un exèrcit que aconseguí matar Amuli. D’aquesta manera, pogueren restablir el seu padrí Numitor en el tron d’Alba Longa. Al cap d’un temps, en convertir-se Alba Longa en una urbs superpoblada, els bessons foren requerits per fundar urgentment una nova ciutat. Ròmul va proposar fer-ho prop del mont Palatí, però Rem preferia el mont Aventí. El desacord es va resoldre consultant els auguris. Aquests es mostraren favorables a Ròmul que veié deu voltors, el doble dels que havia vist Rem.

Fou així com Ròmul, amb un bou i una arada, es posà a marcar els límits, el pomerium, on construiria les muralles de la nova ciutat. Aquests fets succeïen en la data mítica del 21 d’abril de l’any 753 aC, quatre-cents anys després de la caiguda de Troia. Rem, menjat per l’enveja, va cometre la ximpleria de creuar sense permís el solc fet pel seu germà. Això acabà d’irritar Ròmul, que el matà travessant-lo amb una llança. Es produïa així un dels més famosos casos de fratricidi de la història de la humanitat, juntament amb el de Caín i Abel, relatat per la Bíblia.

Sobre auspicis, temples, fanàtics i profans
La fundació de Roma seguí els paràmetres etruscos establerts al món itàlic. L’elecció de la ubicació d’una ciutat sempre se sotmetia al judici de les divinitats mitjançant la pràctica de l’auspicium, paraula composta dels ètims llatins avis (“au”) i spicio (“observar”). Aquesta pràctica consistia a interpretar la voluntat dels déus a través del vol de les aus. Els encarregats d’executar-la eren uns sacerdots anomenats àugurs. El seu centre d’operacions era el templum, paraula que conté l’arrel indoeuropea tem- (“tallar”). No debades, els àugurs “tallaven” un espai quadrangular del cel on feien les seves observacions, és a dir, des d’on contemplaven (+ cum, “amb”) les aus.

Templum conviuria amb dos termes més: aedes -d’on deriva edifici (en plural la paraula significa “casa”), que era el lloc sagrat que albergava una estàtua d’un déu i els seus exvots; i fanum, derivat de for (“parlar”), ja que es tractava d’un recinte que propiciava la conversa de l’home amb la divinitat –la paraula donaria fanàtic i el seu diminutiu fan. Aquell que no hi volia entrar i se situava davant del fanum era un profà –avui sinònim d’heretge- i amb el temps el verb profanar al·ludí a l’acció de violentar un espai sagrat.

Temple romà
Una possible etimologia d’àugur la relaciona amb el verb llatí augere (“fer créixer”), atès que, segons alguns escriptors romans, a través de la seva feina, el que feien aquests sacerdots era enfortir el funcionament de la República. Amb el temps, el terme auspicis passà a significar els diferents presagis: trons, raigs o esdeveniments fortuïts –presagi deriva de prae- “davant” i de sagire (“tenir olfacte”), d’on ve també sagaç. Avui l’expressió “tenir bons presagis” significar “tenir bons pressentiments”.

Inauguració
Un cop escollit, a través de la cerimònia de l’auspicium, el lloc més adient per establir la ciutat, els àugurs procedien a la seva inauguració, es a dir, a la seva sacralització -encara avui alguns capellans actuen d'àugurs quan, en la inauguració d'un edifici públic, procedeixen a la seva benedicció. Amb el temps, els àugurs evolucionaren i estengueren el seu saber a altres matèries. L’important rol que tingueren en l’antiguitat queda prou reflectit en el nostre vocabulari quan tenim “bons auguris” o fem una cosa “sota els millors auspicis” -d’àugurs també procedeixen les paraules averany (sinònim de pronòstic), benaurat (escurçament de benaugurat) o malaurat (escurçament de malaugurat). Agur, l’expressió de salutació de comiat de la llengua basca, també prové del llatí augur. D’aquesta manera, és com si els bascos sempre desitjassin “bons auguris” als seus interlocutors.

En el món comercial se sol fer servir l’expressió “sota els auspicis de” com a sinònima d’  “amb la subvenció de”. Sovint, però, en castellà es fa servir sponsor, un altre llatinisme arribat, aquesta vegada, a través de l’anglès de manera incorrecta -en l’àmbit jurídic romà era el “fiador”, “qui responia davant l’incompliment del deutor”; el terme deriva d’spondere (“prometre, garantir”), arrel també present en els mots respondre i esposa.

Antoni Janer Torrens

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada