"Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". Sic isti nostri sunt (Cosme Aguiló)

"Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia". Joan Mascaró Fornés, el guia espiritual mallorquí dels Beatles


dijous, 23 de maig del 2013

Homenatge a Georges Moustaki

Avui ha mort un dels grans cantautors de la música francesa, Georges Moustaki. Nascut a Alexandria, finalment abraçà la cultura francesa. Aquí teniu una de les seves cançons més conegudes: "Le meteque". A l'antiga Grècia els metecs eren els estrangers que vivien a les polis. Es tracta d'una fantàstica cançó d'amor


Amb aquesta pinta de metec, de jueu errant, de pastor grec, aquests cabells als quatre vents amb aquests ulls sense color que fan que sembli un somiador quan de somiar ja no en sé gens i aquestes mans de trinxeraire bohemi, músic i captaire que han rampinyat en tants jardins i aquesta boca que ha besat com ha begut i ha mossegat que espera encara altres festins Amb aquesta pinta de metec de jueu errant, de pastor grec de lladregot i rodamón i aquesta pell que té el caliu de tots els sols de cada estiu i tants amors que jo no ho són amb aquest cor que ha sabut fer sofrir tan com també ha sofert sense dir mai ni molt ni poc amb aquesta ànima que ja no penso que es pugui salvar del purgatori ni del foc Amb aquesta pinta de metec de jueu errant, de pastor grec i aquests cabells als quatre vents vindré on ets tu, dolça captiva ànima amiga i font de vida a beure'm els vint anys que tens llavors seré príncep fidel adolescent o bé rebel com a tu et plagui d'escollir i junts farem de tot moment instants d'amor eternament que reviurem fins a morir i junts farem de tot moment instants d'amor eternament que reviurem fins a morir

dilluns, 13 de maig del 2013

País, pàtria, nació


Amb l’actual secularització de la societat, no és d’estranyar que molts països es declarin laics (< λαός, “poble”), o, dit d’altra manera, pagans. I és que aquí una vegada més l’etimologia ens dóna un cop de mà. País ve del llatí pagus (“poble”), derivat de pango (“sembrar”). Amb el significat d’estat, ens ha arribat a través del francès, igual que la paraula "pagès". Al segle IV, amb el cristianisme com a religió oficial de l’Imperi romà, alguns pagani, és a dir, habitants de les zones rurals, es resistiren a adoptar la nova doctrina. D’aquí que paganus esdevingués sinònim d’heretge (<αιρεω,“elegir”). L’Església, doncs, no tingué més remei que esmerçar-se per propagar el seu missatge, és a dir, difondre’l al llarg de (pro) dels camps (pagi).

Els pagani, tanmateix, no pogueren oblidar les seves arrels i es mantingueren fidels a la seva terra, que consideraven terra patria (“terra paterna”) –amb l’omissió de terra l’expressió quedaria en patria. Aquesta no deixa de ser una terminologia masclista. Essent les primeres civilitzacions (i les actuals?) un matriarcat, ¿no hauríem de parlar de “màtria” (< mater, matris, “mare”) en lloc de pàtria (els grecs, a la pàtria, li deien μητρίς, "terra materna")? Però l’home aleshores ja va voler marcar territori. No li bastà amb pàtria, també decidí que tot allò material formava part del seu patrimoni. Quan contreia matrimoni, però, tenia clar que l’objectiu era que la seva parella es convertís en mare. Aviat la dona començà a reclamar part del seu patrimoni, de manera que qui sap si algun dia matrimoni també serà sinònim de patrimoni. 

En tot cas, tant pares com mares saben quina és la seva nació. És el lloc que els ha vist néixer (< nasci) i que ha afaiçonat la seva naturalesa. Així doncs, tots som "nacionalistes". Hi haurà qui pensarà que tot plegat és una vulgaritat. Idò no s'equivoca, tots som vulgars, ja que procedim del "poble" (< vulgus). Sense pretendre assolir la popularitat (< populus, "poble"), jo només he volgut divulgar aquestes curiositats etimològiques, és a dir, difondre-les a través (di-) del poble (vulgus).

Antoni Janer Torrens 

dissabte, 11 de maig del 2013

Quins calamars més "canyers"!!!


Molts escriptors haurien de tenir per mascota un calamar. I pensareu: quina canya de mascota! Idò sí, almanco des del punt de vista etimològic. Un dels primers instruments d’escriptura fou el calamus, una “canya” tallada en punta que es banyava amb un líquid negre anomenat atramentum (del llatí ater, “negre”). La nostra paraula “tinta” ve del llatí medieval tincta (< tingo, “tenyir”, “impregnar”). El recipient per a la tinta s’anomenava atramentarium, però també calamarium. Al segle XIV un mol·lusc, conegut científicament com a loligo vulgaris, va rebre el nom de calamar a causa de la tinta que segrega, similar a la d’un tinter o calamarium.

Els calami o canyes que creixien a la vorera dels rius s’acabaren identificant amb els cereals. D’aquesta manera, segons una etimologia popular, quan hi havia algun vendaval que arrasava els canyars es produïa una autèntica calamitat per als habitants que vivien d’aquell producte. Amb tot, és més probable que aquesta paraula tan desastrosa provingui de clades, “ruïna”, una arrel que també es troba present en l’adjectiu incòlume, que significa “sense dany”. Per a molts, tanmateix, no és cap calamitat menjar-se un calamar, que és ben bo. També passarem molt de gust si, de postres, demanam un caramel, que, si us hi fixau bé, té forma de canya. I és que aquest dolç que començarem a elaborar els portuguesos prové del llatí calamellus, diminutiu de calamus. Quina “canya” d’etimologies!!!! No sé què en pensarà en "Calmardo", el calamar amargat de la sèrie de dibuixos animats Bob Esponja!!!




Antoni Janer Torrens

dimecres, 8 de maig del 2013

Sense crisis no hi ha vida



No es pot entendre la vida sense daltabaixos. Necessitam caure uns quants cops per repensar-nos tant a nivell personal com professional. Per mantenir-nos desperts i en alerta, necessitam que de tant en tant hi hagi niguls que s’interposin entre els nostres familiars, amics, parelles o projectes individuals. A vegades preferim l’estabilitat a la incertesa, però ens oblidam que la vida no és estàtica. πάντα ρεῖ ("tot flueix"), digué el filòsof presocràtic Heràclit (segle VI aC).

Ara, amb la maleïda crisi econòmica, hi ha molta de gent que malauradament ho està passant malament i se sent indefensa. Molts pensaran que ells no tenen la culpa de res; que la culpa és dels mercats i dels nostres governants, que han pecat d’ambició i d’ineptitud. I certament és així. Aleshores, aquesta crisi hauria de ser una oportunitat perquè a nivell mundial es reinventassin els sistemes econòmics i democràtics. Amb tot, a nivell individual, aquesta crisi també ens ha servit per tocar amb els peus a terra i per adonar-nos que vivíem dins una bombolla. Ens havien fet creure que la vida era un circ amb barra lliure per a tothom.

Els especialistes diuen que res mai no tornarà a ser igual. Som, doncs, davant un moment clau, una idea que ja trobam present en l’etimologia de crisi. El mot va ser encunyat per primera vegada al segle V aC pel grec Hipòcrates, el pare de la medicina. Deriva de κρίνω (“separar”) i llavors κρίσις al·ludia al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Amb el temps κρίνω també significà “jutjar”; no debades, quan jutjam destriam, “separam” una cosa de l’altra, d’aquí que κρίνω també donàs les paraules criteri, criticar o hipòcrita (mot que a l’antiga Grècia es referia a l’actor que interpretava, “jutjava”, diferents papers).

La crisi segons Einstein
Així doncs, tenint en compte l’etimologia de crisi, ara ens trobam en un moment “crític” que caldrà saber aprofitar. Si no, estam condemnats a no sortir del pou. Ja ho va dir el famós científic alemany Einsten (1879-1955): “la crisi és una oportunitat” per potenciar la imaginació. Aquí teniu més reflexions sobre aquest concepte que féu el pare de la teoria de la relativitat.

“No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi, se supera a si mateix sense quedar ‘superat’.

Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries, violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les solucions. La veritable crisi, és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d’això, posem-nos a treballar de debò! Acabem d’una vegada amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.”

Antoni Janer Torrens

Per saber més sobre el concepte crisi no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Bricolatge emocional" de TV3:



Etimologies interessants

Aquí teniu un recull interessantíssim a partir de dos blocs interessantíssims:  "El fil dels mots" de la filòloga Henar Morera Velázquez, i "El laboratorio del lenguaje" de Fernando A Navarro i José Ramón Zárate

A : adolescent, adulteri, al·lucinar, alopècia, "amarillo", amfitrió, anatomiaanatomia1, anatomia2andròmina, antonomàsia, aspirinaatlesAtzarAvorrir               
B: Badar , bactèriabàlsam
C cadira, cadàver, caduceucicerone, cirurgiaclínica, conversa, cosmèticcretícrisicuina, cunnilingus
D "desayuno", Divendres
E Eco,   ecografiaefímer, Empatia, enraonar, entusiasme, Enyorar, escatologiaesparadrapespecular,  esquinçEstil , Estupidesaestupefacte
F Fama, facúndiafarmàcia, fesomia,
 "Gafas", Gener, gosar,
H Heroi, "Hígado", Hipòcrita, Histèria, horripilant
I idiota, imatge, infànciaIntimitat
L Laberint,   Lacònic,  Lucidesa
LL llegir, llunàtic,
M  mamaMelancolia , meravella,  meridiàmés, mestre i ministreMisteri 
N  NarcicismeNegar, nou,
O Obviar, "ojalá", onanisme, "orzuelo", ostracisme,
P Paradoxa ,  pentagruèlic, persona, polzeporpraprimavera, pronòsticpupil·laputamen
Q QuarentenaQueixa, querella, Quimera
R rebaixa, Rebel·lió , riure, Ruïna
S saberSalvatge,   Serendipitat, sesta, síncope,
T talent, tánatos, temperamentTertúlia, tifustireta, tiroides
V Vacances, veneriverí, veterinari, vigorèxiavincle, virus, vitamina
Z zona,
                
                   

                       

                  

                  

                            

diumenge, 5 de maig del 2013

Les paraules que ens ha duit la crisi


La llengua és un ésser viu. Prova d'això és la quantitat de paraules que ens està aportant aquesta maleïda crisi: austericidi, prima de risc, desnonaments.... Per saber-ne més, us recoman aquest article.

Quins grecs més psicodèlics!!!



Llegint algun relat de la mitologia grega, algú podria pensar que els grecs estaven ben sonats. La pregunta, per tant, és: es prenien alguna cosa per tenir tanta imaginació? Segons les fonts escrites, l’únic personatge del món clàssic que sí que ho podria haver fet seria la sibil·la de Delfos. Des d’aquest santuari consagrat al déu Apol·lo i situat a 180 km al nord-oest d’Atenes, responia les preguntes de milers de peregrins angoixats per la incertesa del futur.

La sibil·la dèlfica -també coneguda com a pitonissa en record de la serp Pitó que abans custodiava el temple- dictava sentència des de l’interior d’una caverna subterrània. El procés pel qual es posava en contacte amb el déu Apol·lo rebia el nom d’entusiasme, paraula grega que vol dir “posseït per la divinitat”. Asseguda dalt d’un trípode, mastegava unes fulles de llorer –la planta sagrada d’Apol·lo- i aspirava els gasos que emanaven de les parets de la caverna. Així arribava a un nivell d’alienació mental conegut amb el nom d’èxtasi (en grec, “quedar aixecat fora del cos”).

Tot plegat, doncs, pot resultar bastant psicodèlic. I etimològicament sí que ho és. Aquesta paraula, que ens ha arribat a través de l’anglès, conté els ètims grecs psykh  (“ànima”) i dẽlos  (“visible”); significa, per tant, “que manifesta la consciència”. Com a adjectiu, psicodèlic (o psiquedèlic) fa al·lusió a un estat, objecte o fenomen que, provocat per certes drogues, comporta una particular exaltació de la consciència. No és temerari, per tant, relacionar aquestes drogues amb els al·lucinògens, psicofàrmacs que generen al·lucinacions o agitacions, tal com reflecteix el seu ètim grec alyo, “agitar” -amb tot, en aquesta paraula també  hi podria confluir el verb llatí alucinari, "anar sense llum", és a dir, "vagar mentalment". Però també podríem estar parlant d’estupefaents, productes que provoquen (facio) estupor i, per tant, alteren la personalitat. O de substàncies psicotròpiques, que, d'acord amb els seus ètims grecs psykh  (“ànima”) i tropos (“volta”), ens capgiren la ment.

Amb totes aquestes curiositats etimològiques sembla que els grecs necessitaven una certa alteració mental per poder desxifrar la realitat. I no els va anar malament. Res a veure amb la tribu àrab dels haixixins, que al segle XI recorregueren la Mediterrània infonent por. El seu cabdill els feia consumir fortes dosis de haixix, sota els efectes del qual cometien autèntics “assassinats”. Quina por!!!!

Antoni Janer Torrens