Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar

                                                   Última Cena (Juan de Juanes, 1562)

Avui, Dijous Sant, l'Església Catòlica commemora la celebració de l'Últim Sopar de Jesús amb els seus apòstols. En català normatiu aquest àpat també és conegut com a Última Cena -és l'únic cas en què aquesta paraula, que en un principi pot semblar un barbarisme, és correcta. Va tenir lloc el primer dia de la Pasqua jueva, festa solemne en què els  hebreus recorden la seva sortida d’Egipte sota la tutela de Moisès i del començament del seu èxode cap a la terra promesa, Canaan (Palestina). Segons algunes versions etimològiques, en hebreu Pasqua vol dir "pas, trànsit", de manera que la paraula faria referència al "pas" de l'esclavitud a la llibertat del poble jueu. Després, amb la crucifixió de Jesús, el cristianisme li hauria donat el significat de "pas" de la vida a la mort (Pasqua de Resurrecció). És curiós com en castellà a vegades es felicita el Nadal amb l'expressió "Felices Pascuas"; en aquest cas el naixement de Jesús també és considerat un "pas" important digne de celebració. Avui, "estar content com unes pasqües"  equival a sentir una gran alegria.

Abans de començar a sopar, Jesús va procedir a fer el lavatori dels peus als seus deixebles en senyal d’humilitat. Aquest fet es recorda a la missa del Dijous Sant, en què el sacerdot renta els peus a dotze fidels. Un cop asseguts a taula, Jesús els va dir que un d’ells el trairia. Tots es preguntaven a qui s’estava referint i alguns d’ells li deien: “Que per ventura seré jo?” També va fer aquesta pregunta Judes Iscariot, a qui Jesús va respondre en veu baixa: “Tu ho has dit”. Aleshores Judes va marxar, però això no va estranyar els altres perquè, com que era el qui s’encarregava de la tresoreria del grup, varen pensar que havia d’anar a fer alguna gestió -sembla que la història és caparruda: fent un salt en el temps Judes recordaria la figura d'en Bárcenas, l'extresorer del PP que ho està dinamitant tot. 

Aleshores Jesús va prendre un tros de pa, el va beneir, el va partir i el va donar als seus deixebles tot dient: “Preneu i menjau-ne tots; això és el meu cos, que serà lliurat per vosaltres; féu això en memòria meva. I després va agafar el calze amb vi i el fa fer passar a tots dient: “Beveu-ne tots, que aquesta és la meva sang, la sang de la nova aliança, que serà vessada per molts en remissió dels pecats”. Jesús instituïa així el sagrament de l’eucaristia (en grec, “acció de gràcies”), també conegut com el de la comunió. Amb ell també quedava instituïda la missa. 

                                         Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)

Etimologia de missa
El terme missa s'empra almanco des de temps de Constantí, l'emperador que al segle IV dC va legalitzar el cristianisme. És un mot pres de la fòrmula final de l'ofici religiós: Ite, missa est, que es tradueix de manera incorrecta com a "Anau-vos-ne, la missa ha acabat"). En aquest cas, però, missa és el participi femení passiu del verb mittere ("enviar") i es reflereix a l'oració que s'envia a Déu en la cerimònia. Així doncs, la traducció correcta seria "Anau-vos-ne, la nostra pregària ja ha estat enviada" -avui, l’expressió no saber de la missa la meitat és ignorar una part substancial d’una qüestió; i arribar a misses dites vol dir fer tard a una cita. 

Etimologia d'hòstia

El calze amb vi i l’hòstia de l'Últim Sopar, presents en les misses d'avui, representen, respectivament, la sang i el cos de Jesucrist. La paraula hòstia és agafada de la religió cristiana on significava "petit animal sacrificat"; deriva del verb hostire ("ferir"), que també donà paraules com "hostil" i "hostilitat". Avui l'hòstia és una neula que recorda la matzá, pa típic del judaisme fet sense llevadura. Aquesta paraula gaudeix d'un ús popular molt extens. Així, tenim expressions com "anar a tota hòstia" (anar molt de pressa), "estar de mala hòstia" (estar de mal humor), "ser l'hòstia" (ser d'allò que no hi ha, en sentit positiu o negatiu), "repartir hòsties" (apallissar algú) o "fotre's una hòstia" (caure o donar-se un bon cop).

A l'Últim Sopar Jesús també va instituir un sagrament nou, el de l'amor: "que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat". Després d'haver estat delatat pel seu mestre, Judes va anar a negociar amb els fariseus el preu de la seva traïció, que va quedar fixat en trenta monedes de plata. En acabar el sopar, Jesús i els seus deixebles s’anaren a dormir a l’hort de Getsemaní, als afores de Jerusalem. Allà Jesús sentí por pel que li venia a sobre. Del seu cos va començar a sortir una suor que era com de gotes de sang. Finalment fou capturat per una munió de gent guiada per Judes, el qual féu el senyal convingut (un bes) perquè els seus detractors els reconeguessin. Els altres apòstols, sense èxit, varen intentar impedir que se l’enduguessin.

Antoni Janer Torrens