"Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". Sic isti nostri sunt (Cosme Aguiló)

"Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia". Joan Mascaró Fornés, el guia espiritual mallorquí dels Beatles


dimarts, 28 d’agost de 2012

Creta i el sincretisme

Qui ho hauria de dir? Sincretisme ve de Creta.

Isidor de Sevilla i l'etimologia


Isidoro de Sevilla (Isidorus, ca. 560-636), Liber I, Caput XXIX:"este conocimiento [el de la etimología] con frecuencia es necesario emplearlo para la interpretación de la palabra. Porque tan pronto como adivinas de dónde procede el nombre, comprendes cuál es su fuerza. En efecto, es más fácil la averiguación de cualquier cosa cuando sabes la etimología" ( Cuius cognitio saepe usum necessarium habet in interpretatione sua. Nam dum videris unde ortum est nomen, citius vim eius intellegis. Omnis enim rei inspectio etymologia cognita planior est)

Bilingüisme passiu o sesquilingüisme

FONT:  http://makelele.wordpress.com/2006/09/25/sesquilinguismo/

No sé si se trata de un lapsus del autor o de una mala pasada del editor del texto, pero es estupendo (en el sentido etimológico) que la reseña, justo en el párrafo aquí transcrito, cometa un error tan patente sobre un étimo tan sencillo como el del prefijo culto “sesqui”, que en latín no significa “medio” -eso es “semi”- sino “una mitad más”, o “una unidad y media”, como dice el DRAE.

Precisamente por ello un sesquicentenario no es un cincuentenario, sino la conmemoración de los ciento cincuenta años de un acontecimiento. Incluso sería etimológicamente correcto -aunque no académicamente ortodoxo- decir que este año se conmemora el bisesquicentenario del nacimiento de Mozart, ocurrido en 1756.

De ahí que el neologismo “sesquilingüismo” esté bien logrado por su autor, pues significa precisamente lo que se quiere denotar (conocimiento de una lengua y a medias de otra, como punto intermedio entre monolingüismo y bilingüismo), mientras que “semilingüismo” no es que fuera peyorativo, es que tendría otro sentido, si alguno, y referido en todo caso a una sola lengua. Por lo demás, el concepto que se quiere expresar como “semilingüismo” existe ya en la expresión acuñada “bilingüismo pasivo”, aunque ésta se refiere más a la comunicación (cada interlocutor se expresa en su lengua y entiende la del otro) que al conocimiento en sí.


dijous, 16 d’agost de 2012

Sicília, llums i ombres

Edu3.cat

"Tarasca" es trasllada a l'illa de Sicília per mostrar els seus paisatges famosos a través del cinema, la literatura i la història. Al segle XX, una part important del món cultural, fills pròdigs com el cineasta Giuseppe Tornatore o l'escriptor Andrea Camilleri, han centrat les seves obres en l'illa més gran de la Mediterrània. Un llarg recorregut ha portat l'equip del programa pels camins de la Sicília occidental, de l'Etna a Palerm, d'Agrigent a Corleone. 

Es descobreix la Sicília d'Ulisses, la que va envair Garibaldi, la que encara conserva petjades catalanes, la de la màfia, la Sicília ancestral i la Sicília actual, que vol canviar els mites de la seva fosca imatge. Sícilia és una illa de foc i passions contraposades, el lloc que Sciascia va definir com "el món". Un món d'honor on els vençuts no acaben mai de ser-ho.

El cant pagès a Formentera

Edu3.cat

"Tarasca" recorre de punta a punta l'illa de Formentera. A més de repassar la seva història i descobrir tots els seus racons, es mostra com s'hi manté el folklore i les tradicions, com el ball i el cant pagès. La petita illa de Formentera és un mite per a molta gent. 

Formentera es caracteritza pel clima sec, amb molts dies de sol i predomini de roca calcària. El seu municipi és constituït per tres parròquies: Sant Francesc, Sant Ferran i El Pilar de la Mola. L'aïllament i l'entorn han estat l'univers dels formenterers. Durant el segle XIX, sovint, i obligats per raons econòmiques, molts van anar a fer les Amèriques. Les savines són una part del paisatge i de la forma de vida formenterers. Creixen a les dunes, vora les platges. Dels boscos de cargolades savines sortien, fins fa poc, les bigues per a les tradicionals cases pageses. 

Fins a l'aparició del turisme, les activitats agràries, l'explotació de les salines i la pesca eren els horitzons de treball a Formentera. Formentera està separada d'Eivissa pel canal, de poc fons, anomenat Es Freu. Després de la conquesta catalana, l'any 1235, Formentera va ser habitada de manera irregular. A finals del segle XIV, i fins al segle XVIII, va estar pràcticament deshabitada a causa dels pirates sarraïns. Des de llavors, Formentera disposa de comunicacions regulars amb Eivissa. La Savina és l'únic port d'arribada i sortida de l'illa. 

A finals de la dècada del 1950 i principis de la del 1960, un grup de gent es va tornar a expressar públicament amb la veu de la terra. I a partir de l'any 1976, va començar la recuperació del ball pagès. El petit univers de l'illa de Formentera el conformen uns 5.000 formenterers. Tothom es coneix i una majoria és part integrant activa del teixit cultural de l'illa. El vestit tradicional formenterer de festa és la indumentària que llueixen les joves al ball pagès. És de llana negra, amb gonella. La gonella era una antiga peça de vestir que duien homes i dones, composta de cos i falda. 

Fins fa unes dècades, una gran majoria de dones de l'illa encara anaven vestides amb el vestit tradicional dels dies feiners. Actualment no és gens estrany trobar, en cases i camps, alguna àvia que no ha volgut canviar la seva forma tradicional de vestir. En el decurs de la seva història, els formenterers han hagut d'aixecar talaies per a la seva seguretat. Servien per detectar la presència de veles sospitoses, vigilar les cales i prevenir desembarcaments furtius. L'extracció de la sal, documentada a l'època romana, va continuar fins a la dècada del 1980. Es necessitava una gran fortalesa física per suportar la duresa d'aquesta feina, que durava tres mesos. Actualment, Ses Salines està declarat parc natural.

Oficis a Mallorca

Edu3.cat

"Tarasca" repassa els oficis artesanals que perviuen a les illes Balears, i que estan fortament lligats a la vida quotidiana i a l'economia de les Illes: margeners, terrissaires, picapedrers, carboners, moliners, vidriers, teixidors, mestres d'aixa... 

Al llarg de la història, la humanitat, adaptant-se al medi i a noves necessitats, ha anat creant nous utensilis i tècniques de fabricació. L'aprenentatge, transmès de generació en generació, ha permès l'especialització i la gènesi dels oficis. Jordi Vallespir, professor de pedagogia de la Universitat de les illes Balears, explica el naixement dels oficis com una necessitat de subsistència i d'especialització, i parla dels oficis primitius de Mallorca.

La conquesta de Mallorca

Edu3.cat

"Tarasca" presenta un reportatge sobre la conquesta de Mallorca per part de Jaume I, l'expulsió dels musulmans, la subsegüent repoblació per part dels catalans i la formació de les diferents ciutats. Mallorca va ser incorporada al Califat de Còrdova a principis del segle X. 

Quan el califat va caure, l'illa va passar a formar part del Regne de Dénia. Després va gaudir d'un curt període d'independència, que va acabar l'any 1114 amb el desembarcament d'una esquadra pisanoaragonesa. L'emir independent va demanar ajuda als almoràvits, que van ocupar l'illa sense gaire resistència i la van tornar a incorporar a Al-Andalus. L'illa encara va tornar a ser independent fins a l'arribada de Jaume I el Conqueridor. 

Les 150 galeres, tarides i naus de la flota de Jaume I es van fer a la mar el 5 de setembre de 1229 des dels ports de Cambrils, Salou i Tarragona. Cinc dies més tard, van desembarcar a Santa Ponça, prop de Ciutat de Mallorca. L'últim dia del 1229 les tropes catalanes i occitanes del rei Jaume I assalten la capital de l'illa després d'un llarg setge i milers de baixes mallorquines. Cinc segles de cultura i d'història de l'illa es van acabar i, amb Jaume I, va començar una nova civilització. Amb la conquesta, els islàmics supervivents van ser desposseïts de béns i propietats i van esdevenir captius. 

Guillem Rosselló, director del Museu d'Història de Mallorca, parla de la conquesta de Mallorca i del document anomenat "Repartiment". Maria Barceló, professora d'Història de la Universitat de les Illes Balears, analitza el tipus de societat que s'implanta a Mallorca després de la conquesta catalana. Per la seva banda, l'historiador Antoni Mas explica com es va formar la població d'Alcúdia. I mossèn Pere Xamena parla dels llinatges catalans que van repoblar Mallorca. El reportatge repassa la història de Mallorca fins que, l'any 1715, a Mallorca, i el 1716, a Catalunya, s'instaura el Decret de Nova Planta. Amb el decret, el Regne de Mallorca i la Corona d'Aragó van perdre els seus trets característics.

Trobadors III

Edu3.cat

"Tarasca" fa un repàs exhaustiu a la història dels trobadors occitans i mostra com sonaven les seves composicions. 

El reportatge comença a Muret on, l'any 1213, va tenir lloc la batalla en què va ser ferit de mort el rei Pere I el Catòlic pels croats de Simó de Montfort. L'exèrcit aliat va sofrir una gran derrota que, per als catalans, va suposar la fi d'un suposat estat catalanooccità. Tot el que es coneix de la música en els primers dies de l'Europa cristiana comença per l'Església. Els trobadors van substituir l'amor diví per l'amor a la dona, i el llatí, per la llengua mundana, l'occità. 

A Sant Marçal de Llemotges, es practicaven dos estils de música polifònica: un d'estil sil·làbic i un altre de l'"organum", portador del primer sistema de mesura dels temps musicals. El primer trobador de qui es conserven composicions poètiques és Guillem IX d'Aquitània. Més endavant, els trobadors de la segona generació, cap al 1150, van fundar l'amor cortès contra l'amor realista cavalleresc dels grans senyors.

Trobadors II

Edu3.cat

"Tarasca" es trasllada a l'època en què va néixer la música trobadoresca i repassa la figura i les composicions de diversos trobadors occitans i catalans, com Raimbaut de Vaqueiras, Raimon de Miraval o Guillem de Berguedà. 

A principis del segle XIII, l'amor cortès, caracteritzat per la passió envers la dama, es va estendre per la terra dels trobadors. El Llemosí, el Llenguadoc, la Provença i Catalunya són països on brillava una civilització molt refinada. En moltes ciutats, la vida espiritual havia elaborat la religió càtara. En un entorn de senyors més interessats a guadir de la vida que a fer la guerra, l'art poètica era una ambiciosa alquímia. El declivi d'aquesta poesia va coincidir amb la croada contra els albigesos, que, amb el pretext de destruir l'heretgia càtara, van sotmetre els països d'oc a una gran repressió. 

Els trobadors del Segle d'Or occità eren sovint intransigents adversaris de la dominació francesa i de la dominació clerical. Després d'haver sostingut la causa dels comtes de Tolosa, quan es va acabar la lluita, es van refugiar en la cort dels senyors que van sobreviure a les lluites contra els croats. Alguns van anar a Montpeller, on el rei Jaume el Conqueridor mantenia una cort de trobadors i joglars. Era l'època en què a Montpeller estudiaven Ramon Llull i Arnau de Vilanova. Raimbaut era el fill d'un pobre cavaller de la Provença, del castell de Vaqueiras. Es va fer joglar, cantava i escrivia, i es va donar a conèixer entre la bona societat. Va marxar a Itàlia, i a Pavia va esdevenir poeta oficial de Bonifaci de Monferrato. Guillem de Berguedà va ser un dels primers trobadors del sud dels Pirineus. Tenia la seva residència prop de Berga i era un gran senyor que posseïa cinc castells i dominis. Era amic de trobadors occitans. Les seves cançons eren lleugeres, però feridores. Raimon de Miraval era un cavaller del Carcassés. Un dels afers que va fer parlar més la gent de l'època va ser la separació de Raimon de Miraval i la seva dona, que també era trobadora. La croada predicada pel papa Innocent III, i comandada pel francès Simó de Montfort, va envair el seu país i va obligar Raimon de Miraval a fugir. Va demanar socors a Pere II d'Aragó, que va acabar entrant en el conflicte. Després de la mort de Pere II a la batalla de Muret i de la derrota contra els croats, el trobador, ja gran, es va exiliar a Catalunya. Segurament, va morir a Lleida. Per a l'Església, la poesia dels trobadors era subversiva, i l'amor cortès, heretgia. 

La poesia va ser una de les primeres baixes de la croada, i els poetes es van exiliar a Catalunya, a Aragó, al nord d'Itàlia i a Castella. A Catalunya, on el poder de la Inquisició encara va trigar segles, els poetes van continuar creant les seves composicions. Pons d'Ortafà, de prop d'Elna, al Rosselló, va ser, segurament, el primer poeta que va parlar dels colors i de la llum de la seva terra. Per la seva banda, Guillem de Cabestany, de prop de Perpinyà, va parlar dels dolços pensaments que sovint li donava l'amor. A Narbona, va néixer Guiraut Riquier, l'últim trobador occità. L'any 1270, va escriure un poema en honor dels catalans, i esperava poder instal·lar-se a la cort de Jaume I el Conqueridor. Finalment, va emigrar a la cort d'Alfons X el Savi de Castella i Lleó. 

El trobador Ramon Vidal de Besalú va escriure "Las rasós de trobar". Era el primer cop que a Occident, i en llengua vulgar, es va redactar un tractat complex que incloïa una receptiva, una gramàtica i una antologia. Cerverí de Girona va néixer a Cervera, a la Segarra. Tota la seva vida va estar al servei de la cort reial d'Aragó, des de Jaume I fins a Pere III el Gran, i es va beneficiar de tots els avantatges materials i honorífics del seu estatus.

Foguerons i dimonis

Edu3.cat

Les festes de Sant Antoni, a Mallorca, són un dels esdeveniments festius més importants de les Illes Balears. El programa "Tarasca" les viu de prop en aquest reportatge. Una de les manifestacions culturals del camp a Mallorca són les rondalles, contes populars d'antiga tradició oral, que es transmeten de generació en generació. 

A les rondalles mallorquines, l'heroi sempre és el pagès. El pagès representa la saviesa que neix del coneixement profund de la terra on viu. Sant Antoni Abad va viure entre els segles III i IV i va emprendre un llarg viatge per trobar Sant Pau Ermità. Al desert, Sant Antoni va ser objecte de nombroses temptacions per part del diable, que se li presentava sota les més variades formes. Les festes de Sant Antoni se celebren en tots els pobles de Mallorca els dies 16 i 17 de gener. 

Reuneixen diversos simbolismes: l'hivern, la lluita entre el bé i el mal (Sant Antoni i el dimoni), la importància dels animals, etc. Típiques dels pobles rurals de la Mallorca interior, on la importància dels cicles climàtics i dels animals, dels quals se'n treu benefici i ajuden a l'explotació dels camps, s'hi veuen reflectides. Les festes se celebren amb esmorzars i sopars populars, cercaviles, fires, balls, fogueres al carrer i, sobretot, les benediccions als animals i les cantades de gloses. 

Antoni Torrents, president de l'Associació Cultural Albopas de sa Pobla, comenta com es viuen les festes de Sant Antoni en aquesta població mallorquina. La cantadora Antònia Serra, coneguda com "Mussola", que manté la tradició ancestral del cant mallorquí, recorda com va començar a cantar i parla d'aquesta tradició. A Inca, se celebra la fira més popular de l'illa: el Dijous Bo. És un fira artesana i ramadera, amb una mostra de bestiar i un concurs de porc negre. Bartomeu Torres, de l'associació de Ramaders de Porc Negre Mallorquí, diu que els productes trets del porc negre, com la sobrassada, són molt més bons. Afegeix que el porc negre contribueix a cuidar el medi ambient perquè menja qualsevol tipus de vegetació, segons convingui.

Per Sant Antoni, la tradició és dedicar gloses al sant. Al llarg del reportatge, hi intervenen els glosadors Antoni Socies, Margalida Torrents "Miratona" i Joan Planessi. El moment més esperat de les festes és l'encesa dels foguerons. Sant Antoni protegeix els forners, els ferrers i altres oficis en què intervé el foc.

Formentera

Edu3.cat

"Tarasca" s'acosta a la història, els costums i les tradicions de l'illa de Formentera, a través del pescador formenterer Vicens Joan i de la seva família. Formentera és l'illa menys poblada i de dimensions més reduïdes de les Balears. 

Tot i ser petita, Formentera conserva un paisatge peculiar i una història i una societat que la diferencia de les altres illes veïnes. Encara que milers de turistes, any rere any, omplen l'illa, manté una bona part de la seva bellesa i personalitat. Formentera conserva zones de gran interès ecològic, com sa Mola. Abans de la irrupció del turisme, els formenterers eren pescadors, treballaven la terra o emigraven. Avui, encara es conrea una part del camp formenterenc i l'activitat dels pagesos s'ha adequat als mitjans tecnològics. A la dècada del 1960, la joventut va descobrir Formentera i els habitants de l'illa van obrir una nova font d'ingressos i un nou horitzó de treball. 

Amb el turisme, l'illa va trencar el seu aïllament i es va desenvolupar gràcies a les divises proporcionades pels nouvinguts. Actualment, molts d'aquells visitants han fixat la seva residència a l'illa i se sostenen gràcies a l'artesania, que exporten a mig món. Les manifestacions culturals de Formentera conserven aspectes de la influència dels àrabs i berbers. La cultura musulmana va restar a l'illa uns quatre segles. Francisco Javier Pérez és el faroner de Formentera, al far de la Mola. Explica que el far va ser construït l'any 1861 i que és molt particular, ja que té característiques que el fan especial, com una òptica de 12 panells o una llanterna del segle XIX. El far va començar a funcionar amb oli d'oliva, però després es va fer servir parafina i, més endavant, petroli.

Mallorca, l'illa murada

Edu3.cat

"Tarasca" explica la història defensiva de l'illa de Mallorca durant els segles XVI i XVII, època de nombroses incursions pirates. Es mostren els principals castells i torres de defensa, i també les diverses festes populars de moros i cristians. 

L'any 1561, una tropa de gairebé 2.000 turcs va intentar desembarcar al port de Sóller. Aleshores, van ser convocades totes les tropes del poble i els reforços d'Alaró i Bunyola al port de Sóller. Les tropes de Sóller, després d'enfrontar-se a les turques, comandades per Euldj Alí, en van sortir guanyadores. Ara, cada any s'hi celebra una festa per recordar aquest esdeveniment. Aquest no va ser un fet insòlit, ja que des de poc després de la conquesta catalana, i fins ben entrat el segle XIX, les costes mallorquines van ser constantment saquejades per pirates sarraïns i turcs.

El segle XVI va ser el més ferotge de tots. Els turcs dominaven tot el Mediterrani i les invasions eren constants, sobretot durant l'estiu, quan és més fàcil navegar. Per defensar-se dels pirates, a Mallorca es van aixecar torres al voltant de l'illa. Aquestes torres de defensa permetien vigilar la costa i avisar la població en cas de perill.

Trobadors

Edu3.cat

"Tarasca" recorda la figura dels trobadors durant els segles XII i XIII, que en les seves cançons parlaven de l'amor cortès. El programa inclou les actuacions de diversos músics que interpreten cançons trobadoresques. Els trobadors van crear i perfeccionar un codi d'actituds amoroses envers la dona. L'amor cortès era art de viure i elegància d'esperit, basat en la generositat, la fidelitat i la humilitat amb les dames. Volia els reconeixement social i rebutjava la mentida i la covardia.

 Als segles XII i XIII, en terres del Llenguadoc, Catalunya, Provença, Gascunya i del Llemosí, van aparèixer nombrosos trets característics de la nostra civilització. Es coneix el nom d'uns 460 trobadors que van viure entre el 1100 i el 1350, i se'n conserven més de 2.500 cançons. De molts poetes, només en queda el nom, i moltes cançons són anònimes o d'atribució dubtosa. A Occitània, entre 8 i 10 generacions van viure aquest fet col·lectiu i global. 

De la primera generació, dos noms han pervingut. Un d'ells era un dels més grans senyors del seu temps: el duc d'Aquitània, Guillem IX, que residia a Poitiers. L'altre, un dels seus vassalls: el llemosí Ebles, vescomte de Ventadorn. De Guillem, en queden 11 cançons. D'Ebles, cap. El programa inclou les actuacions dels músics següents, que interpreten diverses cançons trobadoresques: 
- René Zosso: "Farai un vers de dreit nien", de Guillem de Peitieu.
- Jean Maria Carlotti: "Lanquand li jorn son lonc en mai", de Jaufré Rudel de Blaia. 
- Jean Luc Madier: "Dirai vos senes duptansa", de Marcabrú del Vilar, amb Pascal Lefeuvre a la viola de roda. 
- Gérard le Vot: "Quand vei la lauzeta mover", de Bernat de Ventadorn, amb Pascal Lefeuvre a la viola de roda. 
- Jan Dau Melhau: "Fortz chauza es", de Gaulcem Faidit d'Userca. 
- Lídia Pujol: "Ane mais no'm fo semblan", de Guillem de Cabestany, amb Sergi Casademunt (viola de roda), Felipe Sánchez (guitarra), Dimitri Pons (percussió), Juan C. de Mülder (viola de mà), i Jordi Argelaga (flauta). 
- Delfine Aguilera: "Ar vey qu'en vengut als jorns loncs", de Guillem de Cabestany, amb Christian Zagaria al violí. 
- Maria Dolors Laffitte: "A chanter", de la comtessa de Dia.

Glosadors, veus de la terra

Edu3.cat

Les gloses són la poesia tradicional oral de les Balears i l'expressió viva de la seva cultura en llengua pròpia."Tarasca" dedica el capítol a les gloses i glosadors de Menorca i Mallorca. Participen en el programa reconeguts glosadors menorquins, com Esteve Barceló i Miquel Ametller, i els glosadors mallorquins Antoni Socies, Joan Planisi, Rafel Roig i Pere Gil. També s'inclouen comentaris de Felip Munar, professor de Cultura Popular de la Universitat de les Illes Balears. 

El glosador no és ben bé un poeta en el sentit que s'entén actualment, però fa poesia. Tampoc no és un home de lletres, però sap utilitzar les paraules per aconseguir ser escoltat. Les seves composicions, tot i ser improvisades i orals, perduren al llarg del temps. No es pot parlar de quin és l'origen de la poesia oral. Els aedes i rapsodes grecs i els trobadors i joglars occitans són els avantpassats dels glosadors d'avui. De gloses, a Mallorca i Menorca se'n conserven des de l'edat mitjana, i cada època n'ha aportat de noves. Avui encara se'n produeixen. 

Les gloses han viatjat durant anys d'una illa a una altra, però les gloses tenen possiblement el seu origen a Mallorca. A Catalunya, aquestes cançons curtes s'anomenen corrandes. Les gloses són un productes autòcton de les Illes sense pràcticament influència de l'exterior i no són una imitació de les corrandes empordaneses. Els glosadors sovint actuen davant del públic amb motiu d'alguna celebració. Als pobles de les Illes, s'organitzen combats de glosadors, en què diversos glosadors improvisen cançons sobre els temes més variats i es responen l'un a l'altre.

La moneda: el poder dels comtes

Edu3.cat

La moneda i el poder són inseparables. "Tarasca" analitza la relació entre l'encunyació del diner i el poder polític en el naixement de la Catalunya Comtal. 

Quan Catalunya encara depenia de Carlemany, als principals comtats catalans es va començar a batre moneda, prerrogativa reial de la qual van apropiar-se els comtes locals. A mesura que es van anar independitzant dels francs, i paral·lelament al creixement econòmic, gairebé tots els comtats, en un moment o altre, van encunyar la pròpia moneda. La lluita dels catalans en terres musulmanes com a mercenaris i els tributs cobrats als regnes de taifes van suposar un fort enriquiment i l'entrada de moneda d'or al país. 

Quan ja la moneda procurava guanys, els comtes van fer-ne partícips els bisbes i altres notables de part dels drets de batre moneda. El diner encunyat a Barcelona es va imposar als altres comtats, al mateix temps que el casal de Barcelona es convertia en hegemònic. Al llarg del reportatge, la numismata Anna Maria Balaguer repassa la història de l'encunyació de moneda a Catalunya.

Imatge i moneda

Edu3.cat

"Tarasca" repassa la història de la moneda a les illes Balears i mostra exemplars de les monedes que van ser encunyades a les illes des de l'època púnica, al segle III abans de Crist. A Occident, la moneda va ser una innovació grega del segle VII abans de Crist i, a poc a poc, el seu ús es va estendre per tots els pobles del Mediterrani.

 Del patrimoni numismàtic balear, destaquen les monedes corresponents al taller d'Eivissa, que es van començar a encunyar al segle III abans de Crist i es van batre durant quatre segles. L'encunyació de moneda a l'illa va resoldre una necessitat econòmica i, alhora, va significar una mostra d'autonomia. La importància d'aquestes emissions fa pensar en una gran activitat econòmica. Eivissa tenia una certa riquesa, que provenia del comerç i de les produccions de ceràmica, vidre, vi, oli i, sobretot, de sal. 

Algunes de les sèries de monedes de les Balears són considerades les més originals i més ben encunyades del món hispànic. La riquesa i la varietat de les imatges que es representen a les monedes permeten llegir, no tan sols la història econòmica i social de les illes, sinó també la seva cultura. L'anàlisi de totes aquestes monedes balears corre a càrrec del col·leccionista Andreu Vidal, molt aficionat a les monedes mallorquines, especialment, les medievals.

L'Alguer II

Edu3.cat

En aquesta ocasió, "Tarasca" visita la ciutat de l'Alguer, a l'illa de Sardenya, on encara es parla alguerès, un dialecte català que s'utilitza de forma quotidiana. El reportatge fa un repàs dels canvis socioeconòmics que han tingut lloc a l'Alguer des de la Segona Guerra Mundial i, molt particularment, a partir de l'esclat del turisme a la dècada de 1960. 

Un dels factors que va canviar els hàbits de l'Alguer va ser la televisió, ja que va introduir l'italià a la vida del carrer. El 24 d'agost de 1960, va salpar de Barcelona el transatlàntic "Virgina de Churruca". Portava 138 viatgers: valencians, balears i catalans, que van decidir fer el viatge cap a l'Alguer, malgrat els intents de les autoritats espanyoles per impedir-ho. 

La idea motriu era reprendre unes relacions trencades per la Guerra Civil espanyola. A l'Alguer, la rebuda va ser multitudinària. Molts anys abans, al 1887, Eduard Toda va arribar a Càller, la capital de Sardenya, en missió consular. Toda va descobrir l'Alguer i va establir els primers contactes entre els intel·lectuals algueresos i els catalans.

El programa també fa una especial menció a la música, a través dels seus cantautors, i se'n destaca la importància que té en la supervivència de la llengua. La Llei de Minories Lingüístiques, promulgada el 1999, garanteix la tutela de la llengua i la cultura catalana de l'Alguer per part de la República Italiana. Gràcies a aquesta llei, el català és present a les escoles.

Walter Benjamin i Eivissa

Edu3.cat

"Tarasca" analitza la influència que ha tingut l'illa d'Eivissa en els seus visitants, com el filòsof Walter Benjamin, que hi va anar exiliat, o el poeta Rafael Alberti i la seva dona, Maria Teresa León, que hi van viatjar just abans de l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. Així mateix, el programa repassa les diverses circumstàncies històriques que han viscut els eivissencs al segle XX. 

La relació del filòsof alemany Walter Benjamin amb Eivissa va començar l'estiu del 1932. Benjamin era jueu i va haver de sortir d'Alemanya. A Eivissa es va trobar amb el seu amic Jean Selz, amb qui va treballar en la traducció de les seves memòries d'infantesa. A l'illa, Walter Benjamin escriu uns contes senzills, inspirats en la vida quotidiana dels eivissencs. Finalment, Benjamin deixa Eivissa per anar a París. Està afectat de malària, la seva pobresa voreja la indigència i té un destí incert. 

A França, Walter Benjamin aconsegueix sortir d'un camp de concentració i fuig de París, poc abans que el 1940, l'exèrcit nazi ocupi la ciutat. Es dirigeix cap al sud de França i, després d'un dificultós trajecte, arriba a la Catalunya Nord. En el seu camí cap al sud, s'atura a Portbou, on se suïcida. L'any 1990, a Portbou, es va recordar el cinquantenari de la seva mort. Havia estat enterrat en una fossa comuna, però ara hi té una làpida. I el 1994 es va aixecar un memorial a Portbou en honor seu. 

Aquesta escultura és un homenatge als pensadors que han lluitat contra la barbàrie humana. El destí de Rafael Alberti, un dels escriptor més importants de la generació espanyola del 27, també va estar influenciat per Eivissa. És un escriptor avantguardista, que es compromet amb la política progressista de la República. L'estiu del 1936, Rafael Alberti i la seva esposa, María Teresa León, s'embarquen cap a Eivissa. A l'illa, a Alberti i a la seva dona els sorprèn l'aixecament militar del 18 de juliol. La Guàrdia Civil els busca i han de viure en la clandestinitat. 

Després del desembarcament de les tropes republicanes a Eivissa, Rafael Alberti i María Teresa León deixen el camp i tornen a la ciutat d'Eivissa. Finalment, tots dos abandonen l'illa a bord d'un destructor. El 20 de setembre, Eivissa va tornar a caure en mans de les tropes franquistes. Després de la Guerra Civil, el matrimoni Rafael Alberti i Maria Teresa León, com molts altres republicans, han de fugir una altra vegada. A Marsella, s'embarquen en el vaixell "Mendoza", rumb a l'Argentina. Rafael Alberti va tornar a Eivissa ll 1987.

La impremta

Edu3.cat

Durant el segle XVIII, la trajectòria de la impremta catalana es va veure alterada a conseqüència de la derrota del 1714 i es va convertir en una de les eines utilitzades per a la introducció i normalització del castellà a Catalunya. "Tarasca" parla d'aquest procés i mostra documents de l'època.

 Cap a l'any 1440, Gutenberg va revolucionar la impremta introduint els tipus mòbils de metall i establint tot el procés d'impressió tipogràfica. L'invent va marcar el començament de la reproducció de l'escriptura a gran escala. Al segle XVIII, es produeixen tres fets que marquen la trajectòria de la impremta, sobretot a Barcelona: l'existència d'una corporació llibretera, els privilegis d'impressió concedits a la Universitat de Cervera i la implantació de la legislació castellana del llibre. 

La derrota de 1714 i el Decret de Nova Planta de Felip V van significar per a Catalunya la pèrdua de les seves institucions i la imposició del castellà com a únic idioma oficial. En el cas de la impremta, va suposar la implantació de la legislació castellana del llibre, que obligava els llibreters catalans a anar a Madrid a demanar les llicències d'impressió. Catalunya es va anar convertint en un país que usava dues llengües: el castellà va esdevenir la llengua de la cultura superior i de la literatura, mentre que el català es va mantenir com la llengua de la cultura popular. 

La impremta va ser una de les eines utilitzades per a la progressiva introducció i normalització del castellà a Catalunya. La Junta de Comerç va ser la gran animadora de l'activitat econòmica de Catalunya a la segona meitat del segle XVIII. De seguida es va obrir a les necessitats culturals del moment: va patrocinar l'edició de l'obra històrica de l'il·lustrat català Antoni de Capmany, va enviar pensionats a l'estranger i va aplegar llibres, com els 10 volums de "L'Encyclopédie".

Al segle XVIII, va cobrar forma definitiva el periodisme, que va despertar el gust per la lectura entre noves capes socials. Es van imprimir multitud de col·loquis, cobles i romanços. Al llarg del documental, Xavier Burgos, professor d'història de la Universitat de Girona, parla de la impremta i del món editorial del segle XVIII. I Montserrat Carbonell, professora d'Història Econòmica de la Universitat de Barcelona, analitza els canvis de la societat catalana en aquesta època.

La guerra dels Segadors

Edu3.cat

Futur.doc: la identitat

La Guerra dels Segadors, que va esclatar l'any 1640, va ser una revolta catalana contra la monarquia hispànica. El comte duc d'Olivares havia apujat els impostos per mantenir la malmesa economia imperial. A més, el comte duc pretenia que els catalans s'enrolessin a les tropes que lluitaven a Europa en la Guerra dels Trenta Anys. La revolta camperola va entrar a Barcelona i es va estendre per tot el Principat. En aquest context, en una assemblea convocada pel president Pau Claris, es va proclamar la República Catalana. Set anys després, la firma de la pau entre França i Castella va suposar el final de les aspiracions republicanes dels catalans. 

El balanç de la Guerra dels Segadors va ser catastròfic. Catalunya va perdre una cinquena part del territori: el Rosselló, el Vallespir, el Conflent i una part de la Cerdanya. Durant el segle XVIII, la societat catalana tenia una gran riquesa festiva, però difícilment tenia accés a altres aspectes de la cultura. Es calcula que a principis de segle, els analfabets representaven entre el 90 i el 95% de la població. A més, el català sofria una persecució oberta i la impremta va ser usada com una arma del poder per convertir el castellà en l'única llengua normalitzada i legalment impresa.

Durant el segle XIX, les fargues van donar un gran impuls a l'economia. La indústria tradicional del ferro, que es produïa a les fargues, s'havia desenvolupat al Pirineu al segle IX. Al llarg del documental, hi intervenen Josep Maria Solé, director del Museu d'Història de Catalunya; Agustí Alcoberro, professor d'història moderna de la Universitat de Barcelona; Josep Termes, catedràtic d'història contemporània de la Universitat Pompeu Fabra; i Joan Soler, especialista en cultura popular.

La gent dels segles XVII, XVIII i XIX va donar forma i caràcter propi a un gran nombre de rituals festius, dels quals actualment gaudim i que donen als catalans un sentit de pertinença a un territori. "Tarasca" dedica el tercer capítol de la sèrie "Futur.doc" a repassar els esdeveniments d'aquests tres segles.

dilluns, 13 d’agost de 2012

L'Alguer, la pervivència d'una llengua

Edu3.cat

"Tarasca" fa un seguiment de l'evolució de la llengua catalana a l'Alguer a través dels segles. Repassant els esdeveniments més recents, s'analitza per què encara s'hi parla el català i quin pot ser el futur d'aquesta llengua. L'Alguer és una ciutat de 40.000 habitants de la costa nord-occidental de Sardenya, on encara es parla una variant del català. L'Alguer, amb un territori de 25.000 hectàrees, va passar a formar part, l'any 1720, de la casa dels Savoia d'Itàlia. Des d'aleshores, la llengua oficial és l'italià.

Després del 1950, una forta immigració, que no parlava ni entenia la llengua de l'Alguer, ha transformat la ciutat urbanísticament i culturalment. El català és present a l'Alguer des del segle XIV. L'any 1296, el papa Bonifaci VIII va concedir Sardenya a Jaume II, rei de Catalunya i Aragó. L'any 1354, el seu nét, Pere el Cerimoniós, en va prendre possessió efectiva conquerint l'Alguer. Des d'aleshores, la llengua oficial de l'illa va ser el català. Davant la població rebel de la ciutat, el rei Pere va foragitar tots els seus habitants i va manar repoblar l'Alguer amb catalans.

Després de més de sis segles, la llengua catalana resisteix a l'Alguer contra tot pronòstic. Avui en dia, però, amb la llengua italiana present en tots els estrats de la societat, l'alguerès pateix un fort retrocés. A finals del 1999, el senat italià va promulgar la llei de minories lingüístiques. Malgrat les dificultats, i el fet que sigui opcional, el català s'ensenya ara a l'escola, una hora a la setmana, als nens de 3 a 10 anys. Així mateix, també es fan cursos de català per a adults.

L'alguerès és un dialecte del català. Es tracta d'una variant molt interessant, ja que ha mantingut termes arcaics, termes medievals, que s'han perdut en el català estàndard. L'alguerès, però, també ha integrat termes sards, italians i, en una part mínima, castellans. L'any 1988, va néixer el diccionari del català de l'Alguer.

dilluns, 6 d’agost de 2012

Etruscos, els mestres oblidats de Roma


Resum del reportatge "Etruscs, els mestres oblidats de Roma", publicat a la revista Sàpiens (núm. 118. Juliol 2012)
Autor: Antoni Janer Torrens

Roma no hauria estat la mateixa sense els etruscos. Aquesta pròspera civilització, que habità l’actual Toscana, actuà de pont entre el món grec i el llatí. Acusada d’hedonista i de sanguinària, des del segle VIII aC dominà durant cinc segles el nord de la península itàlica fins que els seus veïns romans del sud l’assimilaren a costa d’esborrar-la del mapa

A pesar que els acabaren sotmetent, els mateixos romans creien que l’aportació etrusca havia estat determinant en la formació de la seva civilització. Fou precisament gràcies a ells que adoptaren elements grecs tan indispensables com la moneda, els nombres i l’alfabet. També, però, n’assimilaren de propis. En el món etrusc, per exemple, quan naixia  una criatura, el pare la reconeixia com a seva, posant-se-la sobre el genoll (genu en llatí). Amb aquest gest el fill era declarat legítim o genuí.

Roma també prengué d’Etrúria un dels seus símbols de poder més emblemàtics: els fasces (“feixos”). Es tractava d’un conjunt de vares, de metre i mig, lligades entorn d’una destral de doble tall. Els lictors, l’escorta privada dels magistrats de la República, eren els encarregats de portar-los per deixar clar davant tothom l’autoritat i la capacitat per impartir justícia que tenien els seus superiors. A finals del segle XIX, a Itàlia, sorgí el terme fasci per referir-se a determinats grups socials. El terme acabaria donant la paraula feixisme.

Herència d’Etrúria també és la cerimònia del triomf romà amb la qual es volia donar gràcies als déus de l’Estat per una victòria militar. Aquesta consistia en una desfilada molt pomposa, encapçalada pel general vencedor muntat dalt d’una quadriga. Darrere seu, un esclau, per tal de no despertar les ires dels déus, li xiuxiuejava: hominem te esse memento! (“recorda que ets mortal!”). En cas que aquell cap militar, en les seves campanyes, hagués aconseguit matar prop de cinc mil enemics, el Senat li concedia el títol de triumphus. Si la xifra de morts era inferior, aleshores l’homenatjat s’havia de conformar únicament amb una ovació, anomenada així perquè consistia en el sacrifici en honor seu d’una ovis (“ovella” en llatí) –avui una ovació és un esclat d’aplaudiments.

Cerimònia deriva de la ciutat etrusca de Caere, avui Cerveteri, famosa per les seves pràctiques religioses. La paraula està composta pel topònim i el mot llatí munus (“tasca”). I Histrió és el nom etrusc que rebia l’actor encarregat de presidir els funerals. Una altra paraula que, a través del llatí, ens ha llegat l’etrusc és persona. Originàriament, però, tenia un significat més restrictiu. Phersu, pres del grec prósopon (literalment “davant la cara”), era la màscara que portaven els actors; d’aquesta manera un sol actor podia representar diversos personatges.

D’altra banda, els autors antics afirmen que els combats de gladiadors eren jocs fúnebres d’origen etrusc. En aquesta civilització les exèquies dels principals prohoms eren acompanyats de lluites entre presoners com a forma d’honrar l’esperit del difunt.

L’etrusc més famós va ser Mecenes, el qual al segle I aC actuà de conseller del mateix l’emperador Octavi August. Fou qui li proporcionà els millors literats del moment cridats a lloar la seva acció de govern. La intensa activitat cultural que dugué a terme Mecenes ha fet que el seu nom avui dia sigui sinònim de persona rica que patrocina desinteressadament les arts.

diumenge, 5 d’agost de 2012

La guerra dels nombres


Resum del reportatge "La guerra de los números" publicat a la revista Historia y vida (n° 532, Julio 2012)
Autor: Antoni Janer Torrens

Sobre com les xifres hindús destronaren les romanes de l’actual sistema numèric

Fa sis segles Orient va guanyar una important batalla intel•lectual a Occident: els àrabs aconseguiren imposar els nombres hindús als romans. No fou una victòria fàcil. Les noves xifres suposaven una democratització de les matemàtiques. El poder establert, però, lluità per mantenir els nombres romans que, tot i la seva inoperància, feia inaccessible les seves finances a la majoria de la població.

En l’actualitat les xifres romanes s’empren puntualment en els rellotges de sol, en l’enumeració de segles i capítols de llibres o per anomenar reis i Papes. Es tracta de restes d’una batalla perduda. Els temps gloriosos d’aquests nombres es remunten al segle VI aC. Aleshores els romans, per influència dels seus veïns del nord  –els etruscos-, van adoptar un sistema de numeració alfabètic de set xifres. En aquesta ocasió, les lletres, a diferència dels set numerals emprats inicialment pels grecs, no feien referència a la inicial de cap paraula: l’1 era un I; el 5, una V; el 10, una X; el 50, una L, el 100, una C; el 500, una D; i el 1.000, una M.

Algunes d’aquestes grafies podrien ser un vestigi de la manera de comptar amb els dits que s’utilitzà des de temps antics –no debades, les xifres encara són conegudes com a dígits. Així, segons alguns estudiosos, l’1, el 2 i el 3 correspondrien a un, dos i tres dels dits aixecats, respectivament; la mà oberta amb el polze estirat significaria 5, i les dues mans obertes i creuades a l’altura del canell expressarien el 10.

La combinació de les lletres numèriques romanes donava lloc als diferents valors. Es podia repetir un mateix signe fins a quatre vegades, posteriorment fins a tres –una prova d’aquest antic mètode és que en els rellotges de sol el quatre es continua representant amb quatre pals (IIII). Si el signe apareixia davant d’un valor determinat, restava; si anava al darrere, sumava. A més, una línia horitzontal damunt la xifra indicava milers; dues, milions. Aquest sistema resultava del tot inoperatiu, donat que només servia per deixar constància dels nombres –operacions com la suma de XLIV i XXIX resultaven especialment complicades. Això, curiosament, contrasta amb una civilització que arribà assolir un gran nivell tècnic. En són una bona mostra els portentosos ponts, aqüeductes, carreteres o temples d’època romana.

Molts anys abans que els romans, ja els xinesos havien fet una descoberta revolucionària en el camp de les matemàtiques: havien substituït el mètode additiu pel de notació posicional decimal, que és la base del nostre actual sistema de còmput. Amb aquest mètode ja no es comptaven línies de manera infinita sinó que es feia servir la posició per indicar si les marques que funcionaven com a nombres eren unitats, desenes, centenes o millars. Així, la nostra xifra 924 es representava posant quatre línies a la columna de les unitats, dos en la de les desenes, i nou en la de les centenes. Per primera vegada en la història, una mateixa xifra podia tenir valors diferents segons la posició que ocupés.

El mètode de notació posicional decimal també fou conegut pels babilonis, però va ser una altre poble de Mesopotàmia, els sumeris, el primer que fa 5.000 anys el posà per escrit –els xinesos, que conegueren l’escriptura més tard, només empraren aquest mètode de manera manual, amb varetes de bambú, donat que n’optaren per un altre més complicat a l’hora d’escriure.

Al segle V dC el mètode de notació posicional apareixeria renovat amb les noves xifres que li assignaren els hindús. Eren unes xifres del tot convencionals, és a dir, que, a diferència de  les que s’havien usat fins aleshores, no estaven relacionades amb cap lletra –i, per tant, no es podien confondre amb cap paraula- ni incorporaven cap marca pictogràfica. A la llarga, aquests dígits, considerats una de les més grans innovacions intel•lectuals de tots els temps, canviaren d’aspecte i ens arribarien amb la forma actual: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9. Sobre el seu origen hi ha moltes hipòtesis. La més estesa diu que les formes originals dels símbols indicaven el seu valor a través de la quantitat d’angles que contenien.



Al segle VII dC, per acabar d’arrodonir el sistema, el savi Brahmagupta hi incorporarà el zero, conegut en hindú com a shunya (“buit”). L’aparició d’aquesta xifra representà un punt d’inflexió important en les matemàtiques. Ara ja no es confondrien nombres com el 507 amb el 57, que fins llavors les altres cultures de l’antiguitat distingien amb dificultats deixant un espai al mig. Amb els hindús, doncs, el zero deixà d’ocupar una posició buida per convertir-se en un número amb entitat pròpia que podia utilitzar-se ja per fer càlculs. El seu origen estaria relacionat amb els conceptes de no-res i d’eternitat de la cultura índia. I és que, segons les creences de l’Índia, l’univers va néixer del no-res i el no-res és l’objectiu definitiu de la humanitat. El zero acabà d’enllestir una sèrie que, amb tan sols deu dígits, permetia crear nombres astronòmicament llargs, d’una forma increïblement eficaç.

Conflicte numèric
Aquest enginyós invent de seguida s’estengué per l’imperi àrab. L'any 773 arribava a Bagdad una caravana procedent de l'Índia amb sumptuosos regals per al califa Almansor, entre ells, el manuscrit Siddhanta, que contenia un tractat d'astronomia amb les deu xifres hindús. Els savis àrabs ben aviat quedaren rendits davant la versatilitat del nou sistema decimal. En apropiar-se’l, traduïren el shunya (“buit”) per sifr. Després, els llatins convertirien aquest mot en zephirum, el qual donaria el nostre zero, mentre que el sifr àrab originaria el terme xifra –tanmateix, durant molt de temps ambdós conceptes s’utilitzaren indistintament per anomenar tots els nombres.

Al segle IX, l’encarregat de traduir a l’àrab el manuscrit Siddhanta hindú fou el matemàtic Mohammed ibn Musa al Jwarizmi. A Europa, la descoberta de la nova sèrie numeral es produí al segle XIII amb l’obra Liber Abaci que Leonardo de Pisa, més conegut com Fibonacci, redactà arran dels seus viatges pels països àrabs. En el llibre aquest matemàtic italià es desfeia en elogis envers el sistema hindú enfront dels ineficaços nombres romans, herència d’un imperi ja desaparegut. A pesar de les seves encomiables paraules, encara quedava molt de camí per recórrer. El primer obstacle a superar fou la disputa que mantingueren els abaquistes, usuaris dels antics àbacs i partidaris dels nombres romans tradicionals, i els algoristes, defensors del nou sistema.

Darrere d’aquest conflicte hi havia raons de tipus social: l’arribada de la sèrie hindú, molt més senzilla, suposava la democratització del càlcul; els abaquistes, per la seva part, que eren calculadors professionals, no volien perdre la situació de privilegi que els conferia el seu ofici. D’altra banda, el poder establert estava interessat a mantenir un llenguatge esotèric, inaccessible per a la majoria dels ciutadans, sobretot en un tema tan sensible per als financers com és el coneixement de la seva comptabilitat.

En un principi els algoristes, donat el veto que patiren en ciutats com Florència o Frankfurt, hagueren d’utilitzar els numerals hindús d’amagat. Fou així com la paraula xifra adquirí el significat de signe secret. Fruit d’aquesta època tenim l’expressió missatge xifrat per referir-nos a l’escriptura críptica que només pot ser desxifrada pels entesos. Tanmateix, a partir del segle XV, amb l’aparició de la impremta, el nou sistema numèric es va estendre per tot Europa i el vells nombres romans anaren desapareixent gradualment.

El deu dígits hindús són els mateixos en totes les llengües. Curiosament, l’única excepció la trobem al món àrab, on els països orientals mantenen una grafia numèrica diferent de la que ens acabaren llegant (٠ = 0; ١ = 1; ٢ = 2; ٣ = 3; ٤ = 4; ٥ = 5; ٦ = 6; ٧ = 7; ٨ = 8; ٩ = 9).

Abracadabra, un conjur de base numèrica?
L’antic sistema de numeració grec ens llegà el famós conjur màgic abracadabra. Es tracta d’una paraula que al segle II adoptà la secta dualista dels gnòstics a partir d’αβραξας (Abraxas), el nom en grec d’un déu solar que representava el Bé i el Mal. Curiosament, segons el sistema numèric jònic, les seves lletres sumen 365, és a dir, la quantitat de dies que la terra triga en recórrer la seva òrbita. Es creu que els agnòstics, com que no podien esmentar el nom d’aquest déu, recorrien a la fòrmula esotèrica de abracadabra. La solien portar escrita en un talismà en forma de triangle, de manera que el terme apareixia onze vegades, cada vegada amb una lletra menys fins a acabar amb una a. A més d’aquesta etimologia numèrica, també n’hi ha una altra que vincula abracadabra amb l’expressió aramea abhadda kedabrah, que significa “desintegra’t (un mal o una malaltia) com aquesta paraula”

divendres, 3 d’agost de 2012

Origen espanyol del signe del dòlar

Interessant link sobre l'origen espanyol del signe del dòlar

Origen de l'economia i altres termes

Font http://clasicascheste.blogspot.com/2007/01/oeconomia.html

En plena cuesta de enero retomo la categoría Noster Lyceus para hablar de la asignatura de Economía del griego οἰκονομία, que significaba administración de la casa de ( οἶκος, oikos, casa, familia,y νόμος, nomos, ley). Así lo encontramos en el título del diaĺogo de Jenofonte El económico. En la base de nuestra economía particular están las monedas, cuyo nombre procede de un epíteto con el que se calificaba a la diosa Juno(esposa de Júpiter y protectora del matrimonio) Moneta "la que avisa, la del Buen Consejo". Este se debe a que en el año 390 a C los gansos que se criaban en el templo de Juno alertaron con sus graznidos a los romanos del ataque por sorpresa de los galos (Tito Livio VII, 28, 7).

En el año 269 aC se instaló cerca una ceca o Casa de Moneda. En realidad los romanos llamaban a la moneda nummus, aunque esta palabra no ha llegado a las lenguas romances, del nummus denarius, la moneda de dies ases, que pasó a denarius deriva nuestro dinero. Pensando en nuestra economía esperamos el fin de mes cuando recibimos la paga, un sueldo o salario. El sueldo, procede del adjetivo solidus, sólido, que se decía de las monedas de oro, solidi auro. El nummus solidus, en latín vulgar pasó a soldus y en castellano a sueldo. Los que recibían un sueldo eran en principio "los soldados", gentes de armas mantenidas a soldada. El salario, salarium, consistía en un cantidad para la compra de sal ya que era necesaria para la conservación de los alimentos. Y la paga, pagar, dar una paga viene del latín pacare apaciguar, calmar mediante una cantidad de dinero a los inquietos soldados.

De los términos griegos monetarios no ha llegado al castellano nada más que óbolo, moneda de escaso valor, un sexto de la dracma ática, que servía para pagar al barquero Caronte la travesía por la laguna Estigia y que debía colocarse en la boca de los muertos con esa finalidad. Esta moneda resultaba apropiada para dar limosnas pues sólo nos ha llegado en expresiones como "dar tu óbolo a los necesitados". Seguramente en origen se refería a una pequeña barra de metal, aún no con forma redonda, pues daba nombre al pincho o barra en la que se insertaba la carne en el fuego. Irónicamente, los griegos llamaron a los obeliscos a los grandes obeliscos que encontraron en Egipto, utilizando un diminutivo para aludir a estos gigantescos bloques. Les llamaron algo así como "pinchitos". Para saber más sobre las monedas romanas antiguas, sigue leyendo aquí Pero el euro, el dólar, la libra..... de dónde han llegado esos nombres y símbolos?

El euro, fue creado por el Fondo Monetario Internacional inspirándose en la letra épsilon griega a la que se añadió una barra transversal más para resaltar su estabilidad. La libra procede de la unidad de masa romana libra, abreviada en su letra inicial £, El nombre del dólar estadounidense proviene del nombre del dólar español, que circuló en EE.UU. durante la guerra de la Independencia. Era una moneda de plata de ocho reales, llamada peso,que provenía de una moneda centroeuropea llamada thaler en Alemania, daler en suecia, y tolar en la Rep. Checa.

Hay varias explicaciones para el símbolo del dólar: -de una corrupción de las letras "PS" o "Ps", de peso, en la que finalmente la P se representaría como una línea vertical. La "s" pasó gradualmente a escribirse sobre la "P", desarrollando un equivalente próximo a "$". -Otra teoría afirma que las dos barras verticales representan las columnas de Hércules que porta el escudo de España y que aparecía en las monedas coloniales acuñadas en la Ceca de México, los reales de a 8 llamados columnarios. Las barras verticales serían las columnas y la S sería la banda con la leyenda "Plus Ultra" que las envolvía. Es decir que el propio Hércules ha tenido que ver en el símbolo del dólar!!

La vertadera història de la marató

Font: http://clasicascheste.blogspot.com/2006/12/fidpides-el-corredor-de-maratn-y-el.html

Según Herodoto Historiae VI, 105 fue el hemerodromos (mensajero de larga distancia) enviado por Mílciades a Esparta para pedir su apoyo en la Primera Guerra Médica. Recorrió aproximadamente los 250 kilómetros que separan Atenas de Esparta... ¡en menos de 48 horas!. Los espartanos se encontraban éstos en plena celebración religiosa, la Karneia, por lo que no podían combatir hasta la próxima luna llena. Ello suponía una espera de seis días, así que Milcíades decidió intervenir a pesar de todo y venció. Cuando llegaron los espartanos, felicitaron a los atenienses y regresaron a su patria sin combatir. Se creía que la batalla habia sido el 29 de septiembre del 490 a C., pero en la actualidad se propone un cambio en la datación tomando como referencia la fiesta de Karneia en el calendario espartano y no en el ateniense, así la fecha aceptada es la del 12 de agosto.

Pero Heródoto no habla de la marcha de Fidípides a Atenas para anunciar la victoria. El primero en mencionar esto es Plutarco,(unos 500 años después de estos hechos) que atribuye la acción a Eucles o Tersipo, y Luciano de Samosata (125-181) nombra ya a Fidípides. La leyenda es retomada en 1820 por Elizabeth Browning en su poema The Batlle of Marathon, obra romántica de gran éxito que fija la leyenda del corredor de Marathón tal como hoy la conocemos. Entusiamó al mismo Barón de Coubertin, quien incluyó en los primeros Juegos Olímpicos de la era moderna, Atenas 1896, un marathón (de 41 km 800 metros) aunque no se correspondía con ninguna de las pruebas atléticas de la antigüedad. En esta ocasión ganó un pastor griego llamado, Spiridion Louis.

A partir de este momento, la prueba de maratón suele ser prueba de clausura de toda competición atlética, incluidos los juegos Olímpicos. Había nacido el Maratón como carrera atlética. Finalmente en los Juegos Olímicos de Londres de 1908, la carrera pasó a ser de 42 km y 195 metros pues esta era la distancia entre Windsor y el Estadio olímpico. Inspirados en la verdadera carrera de Fidípides, un grupo de corredores británicos de la RAF (Royal air Force) estudiaron las posibles rutas seguidas por el hemerodromos y crearon el Spartathlon, que se celebra anualmente desde 1982 entre Atenas a Esparta.

Es considerada por muchos como la carrera de resistencia más dura del mundo: los casi 250 kilómetros deben completarse antes de 36 horas. Cada año acuden a esta cita numerosos participantes, de los que menos de la mitad consiguen llegar a la meta. Eso sí, aquellos que lo consiguen pueden estar doblemente orgullosos: no sólo cubren distancias que otros no pueden ni siquiera imaginar, sino que además, ellos sí, lo hacen siguiendo las huellas del mítico Fidípides.

Metamorfosis

Web sobre alguns capítols de les metamorfosis d'Ovidi.

El mussol i la filosofia

Interessant article sobre la relació entre el mussol i la filosofia

dijous, 2 d’agost de 2012

Figures retòriques

Material sobre figures retòriques

Més material sobre figures retòriques

Llistat de totes les figures retòriques

Manual de retòrica

Principals figures estilístiques

Figures retòriques a l'Eneida

Tòpics literaris

Web sobre tòpics literaris llatins

Article sobre tòpics literaris

El laberinto de los tópicos

Link sobre tòpics literaris de la Universidad de Extremadura

Material sobre el Carpe Diem

Tòpics horacians

Aquí teniu un altre enllaç amb tòpics literaris.

Igual d'interessant és aquest altre enllaç.O aquest.

Música amb ressonàncies clàssiques

Web molt interessant de cancons de temàtica clàssica

Dia de Sant Valentí

Article sobre l'origen del dia dels enamorats

Acadèmia

Font: http://clasicascheste.blogspot.com/2008/04/academia.html Academia procede del lat. academĭa, y este del gr. ᾿Ακαδημία. Los orígenes de este término se encuentran en la Grecia clásica. Según Pierre Grimal (Diccionario de Mitología Griega y Romana. Ed. Paidós, Barcelona, 1994), Academo (Akademos) fué un héroe ático que reveló a los Dioscuros el lugar donde Teseo guardaba prisionera a su hermana Helena cuando, después del rapto de ésta, Cástor y Pólux recorrían Grecia en su busca. Academo tenía su sepultura en las afueras de Atenas, más allá del barrio del Cerámico. La tumba estaba rodeada de un bosque sagrado, y había también gimnasio. Esta zona se llamó el Jardín de Akademos, que Platón hizo célebre al instalar en él su escuela, la Academia. La fundó aproximadamente en el año 387 a.C., después de regresar de un viaje que realizó a Sicilia, Italia y Egipto. Pero antes de ese momento, Sócrates probablemente frecuentaba este lugar, al igual que muchas palæstræ en Atenas, como podemos deducir de las palabras de Platón en Lisis, 203a. Iba de la Academia al Liceo por el camino de las afueras a lo largo de las murallas, cuando al llegar cerca de la puerta pequeña que se encuentra en el origen del Panopo, encontré a Hipotales, hijo de Hierónimo, y a Ctesipo del pueblo de Peanea En ella se enseñaban distintas materias, tales como música, matemáticas, astronomía… y filosofía. Desde un primer momento fue considerada como una de las escuelas más importantes de toda Grecia. Posteriormente la palabra se aplicó a aquellas corporaciones integradas por gente de letras, por las dedicadas a la adquisición del conocimiento o por artistas. El nombre de Academia, también se le dio a un grupo de filósofos platónicos dirigidos por Marsilio Ficino (1433-1499) filósofo y humanista en el siglo XV, en la ciudad de Florencia, los cuales fueron convocados por el Duque Cosme de Médicis (1439-64), para fundar "La Academia Platónica" de esa ciudad. En la actualidad, según la RAE designa un establecimiento docente, público o privado, de carácter profesional, artístico, técnico o práctico.

Halloween

Font: http://clasicascheste.blogspot.com/2006/10/pervigilium-omnium-sanctorumhalloween.html La víspera del 1 de noviembre coincidía con la festividad pagana celta del Samhain, que marcaba el final del verano y de las cosechas, para pasar a los días de frío y de oscuridad. En esa noche se creía que el dios de la muerte hacía volver a los muertos, permitiendo comunicarse así con sus antepasados. También era esta práctica habitual en el pueblo romano, que en febrero celebraban las fiestas de Parentalia y Feralia en honor de sus muertos y a finales de octubre unas fiestas menores en honor de Pomona, la protectora de los árboles frutales. Durante la persecución del emperador Diocleciano hubo tantas muertes que no se podían conmemorar todas una por una. Así surgió la necesidad de organizar una fiesta común que pudiera rememorar a todos. Primero el Papa Bonifacio IV transformó el Panteón de Agripa (más imágenes aquí) dedicado a los dioses romanos en un templo cristiano y lo dedicó a “Todos los Santos” un 13 de Mayo , fue así que se comenzó a celebrar la Fiesta de Todos los Santos. Después Gregorio III (731-741) la transfirió al 1 de Noviembre y poco más tarde Gregorio IV (827-844) extendió esta fiesta a toda la Iglesia ordenando que fuera fiesta universal. Y como fiesta mayor que era requería una vigilia, precisamente el 31 de octubre, la noche de los muertos de los antiguos celtas. Esta vigilia se llamó All Hallow's Even (Vigilia de Todos los Santos) y con el paso del tiempo su importancia fue creciendo y su pronunciación fue cambiando hasta terminar en lo que hoy conocemos como Halloween. Aunque es una fiesta que cuenta con más de 2.500 años de antigüedad, aquí comenzó a celebrarse a mediados de los 80 debido a la influencia de las series de televisión americanas.

L'origen llatí dels signes d'interrogació i exclamació

Font: http://clasicascheste.blogspot.com/2006/10/habesne-curiositatem-haec-quaestio-est.html Este artículo empieza con una pregunta directa ¿tienes curiosidad? ¿tienes deseo de saber?, con el cual me gustaría inaugurar una serie dedicada a detalles vinculados con el latín o el griego pero tan cotidianos que no nos llaman la atención. Por ejemplo, ¿de dónde viene que toda pregunta (quaestio) vaya enmarcada en castellano por los signos de interrogación ¿? ?. Como vemos aquí ....del latín. El signo de interrogación ?, procede de la abreviatura de QUAESTIO, que se escribía QO y pasó a ser escrita como un dígrafo con la q arriba y la o debajo que evolucionó hasta llegar al signo ?. Y para el signo de la exclamación ¡! he encontrado esta explicación, procede de la interjección de alegría IO, que llegaría a ser un dígrafo con la I sobre la o dando el signo !. La razón de su uso debió ser marcar la pregunta o la exclamación para hacer una entonación correcta en la lectura. Parece ser que no era preceptivo ponerlos al principio y al final, pero en la Orthographia española de la Real Academia de 1741, se especifica la obligatoriedad de ponerlos, pero no se distingue entre ¿?, ¡!, sino solamente ?,!. Es en la segunda edición de la Ortografia de la RAE de 1754 donde se marca el inicio de la pregunta o exclamación con el mismo signo pero invertido ¿. Y finalmente en la edición de 1999 (pág. 10) sigue vigente la disposición de mantener señalada la pregunta entre los dos signos de interrogación. La influencia del inglés, y por otro lado del lenguaje de uso en los chats o en los mensajes de móviles hace que por ganar rapidez se omita muchas veces el primero de los signos, sin darnos cuenta de la falta de ortografía que cometemos. ¿Nos acordaremos? ...¡Por supuesto que sí!