"Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". Sic isti nostri sunt (Cosme Aguiló)

"Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia". Joan Mascaró Fornés, el guia espiritual mallorquí dels Beatles


dissabte, 15 de desembre de 2012

Etimocefalàlgia


Des de fa quatre anys estic inoculant un virus contagiós: l'etimocefalàlgia. Es manifesta amb un maldecap terrible de tant de pensar en etimologies. Va ser un exalumne meu de Campos, en Miquel Àngel Adrover, qui em va ajudar a encunyar el terme. Ho va fer a partir de les següents arrels gregues: ἔτυμος ("vertader"), κεφαλή ("cap") i ἄλγος ("dolor"). 

L'etimocefalàlgia és un gran instrument per conèixer la història de la
humanitat a través de les paraules. No debades, l'etimologia és la genètica de les paraules, ens ofereix informació privilegiada del significat primigeni d'un mot. I si l'etimologia és l'ADN de les paraules, la façana constitueix la seva pell; la fonètica, la seva musculatura; i la sintaxi, el seu esquelet. Un cert coneixement etimològic ens permet entendre millor algunes paraules, com, per exemple, la de submissió, que significa, literalment, està sota la "missió" d'algú altre, és a dir, sota les ordres d'algú altre. Ja al segle VII un gramàtic grec anomenat Melampo va escriure que "etimologia és el desmembrament de les paraules, mitjançant el qual s'aclareix la veritat"

L'oracle de les etimologies
Fent servir un altre símil, també podem dir que l'etimologia és un oracle que ens parla de la vida secreta de les paraules. Hi ha etimologies que són autèntiques metàfores, com exemple la del terme múscul. Deriva del grec μῦς, μυός ("rata"); no debades, els moviments del múscul d'un braç recorden els d'un ratolí quan s'esmuny per sota d'un llençol. Darrere el verb preguntar també hi ha una altra metàfora. En llatí, percontari -de per-, "mitjançant" i contus, "llança"- al·ludia a l'acció d'un mariner que intentava descobrir la profunditat de la mar o d'un riu per poder-lo navegar. Mes tard, de "sondejar la mar" el terme passà a significar "sondejar una persona" per intentar arribar fins al fons d'un assumpte. Segurament, en el canvi de percontari a praecuntare hi degué influí molt un altre verb llatí: cunctari ("dubtar", "vacil·lar"), reflex, sens dubte, de l'actitud a l'hora de contestar de qui rebia la pregunta.

Les paraules, amb tot, poden arribar a mudar de significat fins al punt d'adquirir-ne un del tot diferent a l'embrionari. Aquesta mena d'emancipació semàntica ocorr amb l'adjectiu oportú, que en un principi, en el llenguatge mariner romà, al·ludia al vent favorable que permetia arribar a bon "port" (portus). Un altre cas és la paraula onanisme, que avui és sinònim de masturbació, quan en els seus orígens al·ludia a un coitus interruptus. El terme agafa el nom d'un personatge bíblic, Onan, el qual, en morir el seu germà, fou obligat per llei a casar-se amb la seva cunyada vídua i a donar-li fills. Per evitar-ho, interrompia sempre els coits.

Αrxipèlag també és un mot que s'allunya dels seus orígens. En un principi, al·ludia al mar Egeu, considerat pels grec com el "mar" (πέλαγος) "principal" (ἀρχι) de la Mediterrània. Tractant-se aquest d'un mar ple d'illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d'illes. Una altra paraula que també ha sofert un canvi semàntic important és plagi. En llatí, plagium significava “segrest o robatori d’esclaus d’un altre”. Al segle I dC, en època de la família imperial dels Flavis, es promulgà la llei flàvia, també coneguda com a llei plagària perquè els lladres solien ser castigats ad plagas, és a dir, a la pena de ser “assotats”. Plaga, d’on surt “llaga” en castellà, era en llatí “l’assot" o "el flagell” i també la ferida produïda pel fuet. La paraula deriva de l’arrel indoeuropea *plak- (“colpejar”). Aquest significat també el trobam en el mot plaga, sinònim de calamitat, pesta. Ja Marcial (segle I-II dC), el gran epigramista de Bílbilis (Calatayud), emprà la paraula plagi amb el sentit figurat de “còpia o apropiació d’una obra o idea aliena”. Tanmateix, aquest significat no s’imposaria fins al segle XIX

Enviliment i ennobliment semàntic
També hi pot haver casos d'enviliment semàntic, en què una paraula adopta un significat negatiu. N'és un exemple la paraula proxeneta. A l'antiga Grècia cada polis solia comptar amb un proxeneta, que era la persona encarregada de defensar els interessos dels ciutadans d'altres polis -el mot està compost de προ, "davant de", i ξενος, "estranger", d'on deriva també "xenofòbia". Aquest càrrec públic era una espècie de mediador entre el ciutadà estranger i les autoritats, de manera que també s'utilitzà la paraula amb el sentit d' "intermediari, representant" -de fet, en grec modern un cónsol rep el nom de πρόξενος. No és d'estranyar, doncs, que d'aquest darrer significat es passàs al d' "intermediari en les relacions amb una prostituta".

En castellà un cas també molt clarificador d'enviliment semàntic és l'adjectiu "hortera", que ara al·ludeix a una cosa de mal gust. En els seus inicis, però, una "hortera" era un tipus de palangana. El mot deriva del llatí offertorium (recipient que serveix per oferir). Amb el temps, aquest utensili fou molt emprat pels ajudants de farmàcia, amb els quals els seus superiors marcaven distàncies. Fou així com aquesta actitud classicista féu que, per metonímia, la "hortera" passàs a designar els seus usuaris. El fenomen contrari a l'enviliment semàntic és l'ennobliment semàntic, en què una paraula adopta un significat positiu. És el cas de la paraula ocasió. Deriva del llatí accidere ("succeir") i en un principi significava accident o succés greu. Res a veure, doncs, amb el seu significat actual.

L'etimologia d'una mateixa paraula pot ser diferent en llengües diferents. En català, per exemple, tenim ensinistrar, mentre que en castellà adiestrar. Per què? Ensinistrar conté l'adjectiu llatí sinister ("esquerra) i és dels pocs casos en què l'esquerra té un significat positiu. Igual passa amb l'expressió "tenir mà esquerra", procedent del món taurí, sinònima de ser persona hàbil; en la resta de casos, però, l'esquerra conté una forta càrrega negativa: "aixecar-se amb el peu esquerre" o tenir un "sinistre". Tanmateix, segons Joan Coromines, ensinistrar provindria de l'accepció primària d'esquerre. L'escriptor romà Ciceró (segle I aC) ja afirma que, en qüestió d'auguris, entre grecs i bàrbars, l'esquerre tenia el paper favorable que la dreta entre els romans. Per tant, l'adiestrar castellàderivat del llatí dexter ("dreta"), hauria estat una herència del món romà.

Etimologia comparativa
Fer etimologia comparativa és un exercici ben curiós. El pronom indefinit castellà “nada” ve de la segona part de l'expressió llatina nulla res nata (“cap cosa nascuda”). El francès i el català, però, agafaren per negació la primera part de la locució amb les respectives formes “rien” i “res. En canvi, per a la forma substantivada (“el no-res”), el francès té la fórmula “néant”, que procedeix del llatisme ne gentem (“ningú”) –el segon ètim d’aquest sintagma donà nom també a la policia francesa, la “Gendarme”, que és una contracció del gal·licisme gent d’armes..
Un altre cas sorprenent és l’expressió llatina caseus formaceus, que significa “formatge fet amb un motllo”, ja que la llet es vessava sobre un recipient amb “forma”. El castellà n'agafà la primera part (“queso”), però els francesos, italians i catalans n'agafaren la segona (“fromage”, “formaggio”, “formatge”, respectivament).
Les sorpreses etimològiques no s'acaben aquí. En llatí, els fills del mateix pare i mare rebien el nom de fratri germani (“germans autèntics”) -aquest germanus, que està emparentat amb el mot germen, deriva del verb gignere (“engendrar”). De l’expressió llatina, el castellà i el català només n'heretaren la segona part (“hermano” i “germà”), respectivament. En canvi, el francès i l'italià n'heretaren la primera amb les respectives formes “frère” i “fratello”. Tanmateix, en català també tenim paraules com “frare” o amor “fraternal”.
En l’àmbit del parentiu, en llatí també hi havia l’expressió consobrinus primus (“cosí primer”). La segona part fou adoptada pel castellà (“primo”), i la primera, encara que amb una petita alteració, pel català (“cosí”), el francès i l’anglès (“cousin”) o l’italià (“cugino”).
Anem ara al món animal. En castellà tenim “merluza”, derivat del llatí maris lucius (“peix que fa llum en la foscor”). En català, però, només se'n conservà la segona part (“lluç”). D’origen grec és la paraula hipopòtam, literalment, “cavall (ππος) de riu” (ποταμός). Així anomenaren els grecs aquest animal en visitar Egipte –en alemany es manté, en certa manera, aquesta etimologia ja que hipopòtam és Nilpferd, és a dir, “cavall del Nil”. D’encunyació grega és també la paraula “pop”, que prové de πολύπους (“el de molts peus”). Concretament, aquests mol·luscs tenen vuit peus o tentacles, la qual cosa sí que és recollit en l’anglès “octopus”. 

Etimologies impossibles
Fora de l'àmbit científic, ens trobam amb etimologies populars. És el cas de cadàver que s'ha volgut associar amb l'acrònim caro data vermibus, "carn donada als cucs". El cert, però, és que el terme deriva del verb llatí cado ("sucumbir, caure en batalla"). Tanmateix, en aquest laberint del llenguatge també hi pot haver etimologies que es resistesquin a ser interpretades, a ser desxifrades. Així ocorr amb la de téntol, paraula que els  nins de Mallorca, quan juguen, fan servir per demanar una pausa.Una altra paraula de l'àmbit insular i també d'origen incert és guixa (melic). Davant aquestes situacions, parafrasejant la Bíblia, podem afirmar que sovint els camins de les etimologies, com els camins del Senyor, són insondables i inescrutables. Convé, amb tot, no defallir en aquesta tasca d'arqueologia lingüística. Sempre umpl de satisfacció la troballa d'una joia amagada entre les runes de llenguatge, el do més profund que se'ns ha donat com a espècie. .

Voler conèixer l'origen de les paraules és com voler saber d'on venim, saber qui són els nostres pares o els nostres padrins. Si voleu conèixer més detalls d'aquesta obsessió meva malaltissa envers les etimologies, aquí teniu una entrevista que el passat 8 de desembre de 2012 ens varen fer a en Miquel Àngel i a mi al programa Balears fa ciència d'IB3 Ràdio. Ara només falta que l'etimocefalàlgia s'estengui tant que l'Institut d'Estudis Catalans o la Real Academia Española es vegin obligats a incorporar el terme en els seus diccionaris.




1 comentari: