"Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". Sic isti nostri sunt (Cosme Aguiló)

"Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia". Joan Mascaró Fornés, el guia espiritual mallorquí dels Beatles


diumenge, 22 abril de 2012

La llegenda de Sant Jordi i l'origen de la diada del llibre i la rosa

FONT: http://www.sabadell.cat/Festes/p/llegenda_cat.asp#llegenda

La llegenda de Sant Jordi
Un noble cavaller lluita i mata un drac ferotge que té atemorida a tota una població. El mite de l'enfrontament desigual entre l'home i la bèstia irracional -entre qui aparenta ser més fort i el qui sembla més feble- ha alimentat diverses llegendes i amb lleugers canvis i adaptacions, s'ha anat desplegant en l'imaginari de molts dels pobles d'Europa al llarg de la història.

L'origen ens duu a un màrtir. A cavall entre la història i la llegenda, el que sabem sobre el martiri de Sant Jordi ens situa a les terres remotes de la Capadòcia, sota l'imperi de Dioclecià, a començaments del segle IV de la nostra era. Fill d'una noble família cristiana, Jordi va ingressar a la milícia romana on ben aviat va destacar per la seva valentia i va guanyar el reconeixement dels seus superiors. Tanmateix, l'any 302 un decret de Dioclecià contra els cristians fa que Jordi es revolti i manifesti públicament la seva fe i la negativa a apostatar. Després de ser jutjat i suportant un martiri que va durar set anys, Jordi s'enfronta a la mort amb una força sobrehumana que fa que se'l qualifiqui de “megalomàrtir” (gran màrtir).

Com assenyala l'historiador Miquel Batllori, el sant real i de llegenda es barregen i, al final, el màrtir oriental esdevindrà un sant laic europeu. La que serà el germen de totes les llegendes posteriors sobre el sant és la coneguda Legenda aurea que descriu Iacobus de Voragine l'any 1246 i de la qual ha derivat la versió catalana. Aquesta situa al cavaller de Sant Jordi a Silene (a Líbia), enfrontant-se amb un drac que habita en un estany i deslliurant la filla del rei de ser engolida per la bèstia.

La tradició catalana ens duu fins la vila de Montblanc. Diu la llegenda que un monstre terrible que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar i que tenia l'alè pudent, feia estralls entre la població. Atemorits, els vilatans van pensar que si la bèstia podia devorar una persona cada dia per satisfer la seva fam, deixaria viure a la resta. Un macabre sorteig decidia qui hauria de ser la víctima fins el dia que va ser la filla del rei la qui va veure, amb horror, que li tocava el torn a ella. Però muntant un cavall blanc va aparèixer un cavaller, anomenat Jordi, que venia a deslliurar a la població de la maledicció del drac. Salvant la princesa, el destre Jordi va malferir el drac travessant-lo amb la llança. El poble va rematar la fera i en Jordi -que va rebutjar casar-se amb la princesa per considerar que ell no era digne de tal honor- va desaparèixer tan misteriosament com havia aparegut.

A la comarca del Vallès també tenim llegenda, drac i cavaller autòctons. La llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt és una de les més antigues de la comarca i alguns dels topònims de la muntanya de la Mola s'hi refereixen expressament. Es diu que fa més de mil anys, i durant la lluita entre catalans i sarraïns, aquests darrers van dur de l'Àfrica una bèstia monstruosa que exhalava foc i que la van amagar en una cova (la Cova del Drac), a Sant Llorenç del Munt. El comte Guifré el Pelós va enviar els seus homes a lluitar contra aquesta bèstia a la qual el poble va batejar com La Brívia. Els cavallers, comandants pel valent Spes, van fracassar i en la fugida van perdre els seus cavalls que es van precipitar al buit (Salt dels Cavalls). Va haver de ser el propi Guifré el Pilós qui lluités cos a cos amb la bèstia, matant-la amb un cop de llança. Historiadors sabadellencs com Joan Montllor i Pujal (1874-1960) i més recentment Antoni Ferrando i Roig -al seu llibre La vall del riu Ripoll- s'han aproximat a la llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt.

La Diada de Sant Jordi
Festa Cívica i Cultural

23 d'abril: Diada de Sant Jordi. A Catalunya -i en els darrers temps, també a d'altres ciutats del món- se celebra el Dia del Llibre i de la Rosa. A la festa del dia 23 d'abril, que durant segles ha servit per a commemorar la gesta del màrtir i la llegenda cavalleresca posterior, cal afegir-hi la simbologia que té per al món rural. I a tot això, s'hi suma la celebració més recent en el temps: la festa del llibre que enalteix el valor de la cultura.

A finals d'abril i durant el maig, la floració dels rosers es troba en la seva màxima esplendor. Nombroses festes d'aquesta època de l'any ens ho fan evident: la Rosa d'Abril (27 d'abril, Mare de Déu de Montserrat) o la festa del Roser de Maig. La tradició de regalar la rosa no té un origen gaire clar. Alguns historiadors creuen que prové de la Fira dels Enamorats que es celebrava a Barcelona cap al segle XV i se sap que, en aquella època, a les senyoretes se'ls regalaven roses a la sortida de missa el dia de Sant Jordi. Segons explica Joan Amades al Costumari Català, les primeres referències de la Fira de les Roses que es celebrava al pati del Palau de la Generalitat daten de 1840: “Era qualificada de fira dels enamorats perquè hi anaven les parelles de promesos, els nuvis, els acabats de casar... Era costum que ells firessin llurs companyes amb un ram de roses”.

Pel que fa al Dia del Llibre, a Catalunya va començar a celebrar-se el 7 d'octubre de 1926, commemorant el naixement de l'eximi escriptor Miguel de Cervantes. Un Reial Decret de 6 de febrer de 1926, signat per Alfons XIII, va establir “que se instaure en España la fiesta anual del libro español en la perdurable fecha del natalicio del inmortal Cervantes”. Però l'any 1930 la festa va canviar la tardor per la primavera: es va traslladar al 23 d'abril, dia de la mort de l'autor d'El Quixot i, alhora, del dramaturg William Shakeapeare (ambdós van morir el 1616). La casualitat va voler que a Catalunya es produís una feliç coincidència i com diu l'historiador Joan Soler i Amigó “la diada de Sant Jordi va aparellar definitivament la pàtria amb la cultura, el Dia del Llibre amb la Festa de la Rosa” (de la monografia Sant Jordi. La diada. La tradició. L'actualitat). Ni tan sols l'esclat de la Guerra Civil va aconseguir frenar la celebració de Sant Jordi com a festa cultural, malgrat que durant molts anys no s'hi van poder trobar llibres en català ja que estava prohibit editar-los en aquesta llengua.

Tot i que el Dia de Sant Jordi no és festa laboral ni escolar, pobles i ciutats s'omplen de parades de roses i de llibres. És festa nacional de Catalunya i es viu plenament al carrer, sobretot si el temps acompanya. Arriba el moment de conèixer les novetats editorials i de poder apropar-se a escriptors i escriptores que signen exemplars dels seus llibres. I més enllà de Catalunya, la festa del llibre i de la rosa ha aconseguit arrelar en països ben llunyans, com el Japó. Des del 1986, a les principals ciutats nipones se celebra el Sant Jordi's Day, impulsat per l'Associació Japonesa d'Amistat amb Catalunya.

Sant Jordi, patró de Catalunya

Joan Amades, al seu Costumari Català, explica que “Sant Jordi va gaudir de molta veneració i popularitat universal durant els temps medievals, precisament quan Catalunya es trobava en el seu apogeu”. Sembla que l'ajut del sant va ser providencial per tal que el rei Pere I derrotés el poderós exèrcit del rei àrab de Saragossa, Almoçaben l'any 1094. El rei Pere I va anomenar Sant Jordi patró de la cavalleria i noblesa catalana per agrair que només en invocar-lo, els infidels fossin abatuts. Així doncs, els orígens del sant com a patró van lligats als ordes militars. L'hàbit blanc amb una creu vermella -vestit que identifiquem immediatament amb el sant- apareix com a signe distintiu de l'orde militar de Sant Jordi d'Alfama cap al segle XIII.

La Generalitat de Catalunya va consagrar a Sant Jordi com a patró de la màxima institució catalana l'any 1456, en temps d'Alfons el Magnànim. Que la veneració al sant gaudia de llarga tradició ho demostrava el fet que, des del 1418, la porta noble del Palau de la Generalitat estava presidida pel gran medalló de sant Jordi, esculpit per Pere Joan, i que al mateix palau s'hi havia construït la capella de Sant Jordi el 1433.

Sant Jordi - Jaume Huguet
L'església romana va proclamar oficialment Sant Jordi com a patró de Catalunya l'any 1667 i va declarar festivitat religiosa la diada del 23 d'abril. Però la pèrdua de llibertats i d'institucions i llengua pròpies que va suposar el Decret de Nova Planta de 1714 va perjudicar també les celebracions populars dedicades al sant. A finals del segle XVIII i principis del XIX, la tradició popular va anar retornant la festa al primer pla. En aquells temps, molta gent que anava a visitar la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat mostrava les monedes de plata que posseïa amb la creença que el patró de Catalunya les convertiria en or, tot afavorint els seus negocis.

Tanmateix, cal no oblidar la importància de la festa en la vida agrícola. Precisament, l'etimologia del nom Jordi -Georgios, home del camp- obliga a tenir en compte el calendari del pagès. Sant Jordi era considerat protector del camp, concretament dels cereals. El refranyer conté abundants referències que relacionen el sant amb l'eclosió de la natura a la primavera: “Per Sant Jordi, espiga l'ordi; per Sant Marc, espiga el blat”, “Sant Jordi arribat, surt la cuca del forat” i encara “Bon Sant Jordi i Santa Creu, hi haurà vi pertot arreu”.

Va ser a partir de mitjans del segle XIX, amb la Renaixença, que Sant Jordi va anar consolidant el seu patronatge sobre la nació catalana. La festa conjuga valors i símbols, enalteix la cultura i la natura, suma la força de la lluita amb l'espiritualitat. La llegenda medieval troba una lectura patriòtica: la princesa és la nació catalana, el drac personifica els enemics seculars d'aquesta terra i Sant Jordi és el cavaller que ve a rescatar-la de les urpes de l'invasor.

Per a més informació, aquí hi ha un altre link interessant

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada